Un altre Cunit és possible

Ratko Mladic y los serbios

2011-06-05T11:36:00.000-07:00

Hace unas semanas saltó en la inmensa mayoría de titulares de los telediarios internacionales, que al fin, después de más de 15 años de latitancia, era detenido el general del ejército serbo-bosnio Ratko Mladic.
Este general, pasará a la historia como el mandante de una de las mayores masacres que se han sucedido en Europa, después de la segunda guerra mundial, la matanza de Srebrenica.
Dejando a un lado que la responsabilidad del general Mladic, está más que demostrada, como objeto mandante y ejecutor de dicha masacre, donde fueron muertos entre 8.000 y 15.000 muertos varones yugoslavos de religión musulmana.
Los conflictos bélicos en los Balcanes, en lo que hasta el 1991 fue la Republica Socialista de Yugoslavia, los podríamos definir de naturaleza “rincorsiva”, es decir, que los orígenes de dichos conflictos, se encuentran relacionados a lo largo de la línea cronológica de la historia, que se remonta hasta el imperio bizantino.
No nos planteamos de llegar hasta el imperio bizantino para comprender el porque de la masacre de Srebrenica, pero, si realmente se quiere entender, el origen de las odiosas relaciones interetnicas en la exYugoslavia, cabe remontarse a la ocupación turca de la península de los Balcanes.
Los turcos son en los Balcanes, lo que los árabes fueron en la península ibérica, curiosamente, cuando los árabes perdían influencia en la península ibérica, los turcos iban ganándola en la península balcánica.
El lugar que los árabes ocupan en la historia y en el imaginario colectivo de los culturas de la península ibérica, todos lo sabemos, y corresponde grosso modo, al lugar que los turcos ocupan en la historia de pueblos balcánicos como los croatas y los serbios.
Los turcos ocuparon gran parte de los Balcanes, y más concretamente en Bosnia, se consolidaron más que en cualquier otro lugar. Los eslavos cristianos que querían mantener sus posesiones y sus derechos, debían convertirse al Islam, y fue de esta manera que se configuró la comunidad eslava de religión islámica.
Pueden deducir, que las relaciones entre las autoridades turcas y las comunidades cristianas de Bosnia, sobretodo con los serbios, no fueron nunca idílicas. La guardia privada del sultán de Estambul, estaba formada por jóvenes serbios que eran secuestrados a sus familias, y que una vez castrados eran educados en el mas riguroso respeto del sultán y del Islam.
Un buen ejemplo, y una buena lectura, para intentar comprender las dificultades interetnicas de las comunidades que habitan en Bosnia, es la obra del Nobel Ivo Andric Un puente sobre el Drina, Ed. de Bolsillo, 2000, donde el autor describe las vicisitudes humanas entre las varias comunidades nacionales en la ciudad de Visegrad.
No se trata de exculpar a Mladic, pero si de intentar hacer una lectura crítica de la moral occidental, que impregnada por la celeridad, olvida frecuentemente, una de las lecciones magistrales que nos da la historia, que no hay nada que olvide el pasado, y más aun cuando se trata de una guerra civil.

12 anys de PSC-PP, ni un pas enrere, més!

2011-05-15T13:17:00.000-07:00

El proper 22 de maig tindran lloc les eleccions municipals a Cunit. Serà una jornada que marcarà el futur del nostre poble i de tots els cunitencs d’una manera determinant.
Una democràcia es caracteritza perquè la sobirania recau exclusivament en el poble, els electors tenen la possibilitat d’elegir qui volen que siguin els seus dirigents politics. Aquest dirigents politics han de vetllar per tal de gestionar la vida publica d’un municipi amb l’objectiu d’aconseguir el millor pels seus ciutadans.
El segon mèrit d’una democràcia és el fet que gràcies al funcionament intern d’aquest sistema polític, es produeix una alternança política, és a dir, que un alcalde, depenent de la seva gestió municipal durant una legislatura, pot ser relegat a l’oposició, produint-se doncs, una alternança al capdavant de l’alcaldia.
Aquest dos principis funcionals de la democràcia, que el poble pugui elegir els seus dirigents i que es produeixi una alternança política, són essencials per tal de conservar l’essència de la democràcia.
El dia 22 de maig, esperem que els nostres electors puguin reproduir aquest dos principis funcionals de la democràcia, essent el primer indiscutible, i el segon desitjable.
Després de 12 anys d’un pacte anti-natura des del punt de vista ideològics dels dos partits que el formen, PSC, teòricament d’esquerres, i el PP, hipotèticament de dretes, Cunit necessita un canvi.
Hi ha molts pocs exemples en els ajuntaments de Catalunya, que un municipi tingui un govern format per un pacte d’aquestes característiques entre el PSC i el PP. Aquest fet demostra que el govern municipal no deixa de ser, des d’aquest punt de vista, anormal.
Quin podria ser el motiu d’aquesta estranya “pareja”? segurament i probablement, veien com han anat aquest últims anys, el motiu han estat les complicitats personals per sobre, no només, dels interessos ideològics, sinó que també per sobre dels interessos dels ciutadans de Cunit.
A Cunit, paradoxalment, votar la dreta (PP) és votar a l’esquerra (PSC), una paradoxa que demostra l’anormalitat que abans citàvem.
Cal que Cunit torni a la normalitat, una normalitat, representada per l’alternança política, més necessària que mai, que porti aire nou al municipi, un aire imprescindible per continuar a ser un municipi viu, amb voluntat de mirar el futur sense condicions, casa que amb aquest duo, tant poc dinàmic, impedeix més que mai.
Irònicament, l’eslògan, d’un dels partits d’aquesta estranya “pareja” que formen el PSC i el PP des de fa 12 anys, ens diu que a Cunit no s’han de fer passos enrere. Dic irònicament, perquè, sobretot, durant els últims 4 anys de legislatura, podríem comptar una infinitats de passos enrere que s’han fet en aquest municipi degut a la contraproduent gestió municipal per part d’aquest dos partits.
A Cunit tenim 1.180 persones a l’atur, s’ha sobrevalorat un 244% els valors cadastrals, amb el seu corresponent augment del rebut de l’IBI, i la Sindicatura de Comptes, té una carpeta especial dedicada al nostre ajuntament, no només pel dèficit pressupostari sinó també pels deutes que han deixat sense pagar.
Hem de continuar per aquest camí?realment val la pena?ens ho mereixem?
No, no ens ho mereixem, i el més esperançador de tot és que ho podem canviar, el proper dia 22 de maig.
A Cunit ni un pas enrere, més!
A Cunit, que tinguem sort!.

El programa cultural del PSC de Cunit

2011-05-08T04:15:00.000-07:00

Fa uns dies em va caure a les mans el programa electoral del PSC de Cunit, on es presenten les propostes d’aquesta formació de cara a les properes eleccions del 22 de maig i que hauríem de marcar el futur de Cunit, en el cas que guanyessin, juntament amb el PP, un altre cop les eleccions.
Em va sobtar, i molt, que les primeres dues propostes electorals en referència al patrimoni cultural del municipi. La primera era la de potenciar el patrimoni cultural de Cunit, cosa que no han fet en els últims 12 anys, i especialment en els últims 4 anys, hem de pensar que ara ho faran?
La segona encara és més esperpèntica; “demanar a la Generalitat que protegeixi les masies”, haig de confessar que em vaig pessigar dos cops el braç, perquè no m’ho acabava de creure. S’han passat dotze anys menystenint el patrimoni arquitectònic del municipi, i ara s’han il•luminat?, durant els darrers anys, he escrit alguns articles en referència a la tutela dels bens arquitectònic de Cunit, sobretot pel que fa als casos de les Masies de Vila-seca, i la de cal Pla, i no hi ha hagut cap comentari al respecte.
Des de l’ajuntament, s’ha fet cas omís, a les advertències que feien els ciutadans de Cunit, primer, pel fet de menystenir, una de les masies més importants de tot el Penedès, la de cal Pla, que va patir un incendi, i una degradació arquitectònica, i en quatre anys l’ajuntament ha estat incapaç, de localitzar el propietari, i de obligar-lo a fer complir la llei, de mantenir un edifici, declarat, pel mateix ajuntament com a BCIL, Bé Cultural d’Interès Local.

És a dir, que l’ajuntament fa un POUM, on cataloga els bens arquitectònics del municipi, però no hi vincula cap obligació per part del propietari. Subsidiàriament, si un edifici és declara’t BCIL, queda vinculat a les lleis de conservació del patrimoni per part de la Generalitat. A l’ajuntament una de dos, o no ho sabien, o no són competents en aquest tema, no se que és més greu.

La masia Vila-seca, un dels edificis més antic del terme municipal, ha patit la poca seriositat funcional que impera en l’actual equip de govern a l’ajuntament. Es van començar a construir abusivament una ampliació de l’edifici, en una de les façanes d’aquesta masia, i l’ajuntament, no va fer res, fins que CiU, va demanar que es respectés la consideració de BCIL, que també posseeix aquest edifici, i que es paralitzessin i es desmuntessin les obres que si estaven fent.

El que queda clar, es que després de 12 anys de govern, i en especial, els darrers 4 anys, el patrimoni cultural i arquitectònic de Cunit, està en perill, doncs la manca de sensibilitat en aquest aspecte per part del PSC-PP, ha quedat palesa, i els ciutadans que ho vulguin ho poden anar a veure, no ho dic jo, per dir.

Des de CiU, proposem una tutela i una salvaguarda del patrimoni arquitectònic i cultural de Cunit, intentant potenciar des de l’oferta turística i educativa, un patrimoni amb historia, del que tots els cunitencs n’haurien d’estar orgullosos, cosa que ara no succeeix.

No deixa de ser surrealista, que un partit com el PSC de Cunit, pretengui “embaucar” a la gent de Cunit amb les seves propostes, que durant 12 anys han demostrat que no volen o no saben complir.

Compromís territorial per Tarragona

2011-05-08T03:42:00.000-07:00

Arriben les eleccions i tot són flors i violes. Molta gent, la majoria, es paren a pensar en les noves propostes, dels partits que es presenten, i està bé fer-ho, però realment el que s’ha de pensar, és en el que s’havia dit de fer i el que s’ha acabat fent, sobretot en referència al partit o als partits que han governat els darrers quatre anys.

Pel que fa a les temàtiques territorials, a Tarragona, s’ha fet molt poc, per no dir gens. Encara que hi ha hagut una cohabitació de partits, tant a la Generalitat com a l’Ajuntament, els resultats no s’han vist en el territori, i Tarragona, i la seva area d’influència, han patit un retardament històric en referència al desenvolupament de les qualitats i possibilitats territorials.

L’obligació moral i civil, dels diferents partits que es presenten a les eleccions, hauria de ser, la de definir, d’una manera transversal, una carta magna, dels objectius territorials de la ciutat de Tarragona i la resta del territori de l’Àmbit de planificació funcional, més conegut, com Camp de Tarragona, no perquè ho digui jo, sinó perquè ho diuen les lleis, aprovades recentment pels partits del PSC, d’ERC i d’ICV.

Si no s’arribés a aquest compromís territorial amb i pel territori, la qualitat de vida dels ciutadans tarragonins, continuaria en aquesta espiral del greuge comparatiu. Un greuge comparatiu, sobretot, respecte a la gran metròpoli de Barcelona, que tot ho vol.

Tarragona, si es vol fugir de l’eterna rivalitat amb d’altres ciutats de l’Àmbit funcional, preferentment amb Reus, ha de plantejar i definir una visió territorial que integri totes les sensibilitats, on tothom trobi el seu lloc. La rivalitat amb Reus ha de ser positivament constructiva, a vegades, és concebuda, com un refugi de la inoperància política o del tacticisme polític, demostrant l’impossibilitat dels dirigents de proposar un projecte integratiu, sempre serà més fàcil dividir que unir, això esta clar, però és el que ens convé?

El compromís territorial de Tarragona, hauria de centrar-se en tres punts principals:

Definir una area metropolitana tarragonina, i articula el territori de la mateixa, de manera que es conformi un pol urbà mitjà, atractiu als fluxos de capital i informació.

Que aquesta Area urbana, es presenti com, l’àrea urbana del sud de Catalunya, i l’entrada i sortida dels fluxos de tota la vall de l’Ebre, un dels eixos comunicatius més importants de la península ibèrica.

Convertir, l’àrea de Tarragona, com un pol logístic del sud d’Europa, a partir de la construcció del famós Eix del mediterrani, que donaria una accessibilitat a l’àrea de Tarragona, respecte a la famosa “Banana Blue”, l’àrea socioeconòmica més important d’Europa.

Estiguem atents als discursos dels alcaldables de Barcelona, doncs la visió del poder municipal de Barcelona regula les possibilitats de la resta del país, per això, és imperatiu, tenir un pes específic a nivell de Catalunya, per això, cal un compromís territorial per Tarragona.

Mobilitat al Baix Penedès

2011-04-24T12:08:00.000-07:00

La Setmana Santa ja ha passat, hem pogut gaudir d’uns dies de descans i de distracció. El Baix Penedès és una comarca que posseeix molts atractius turístics per poder oferir a la seva població i als visitants que trien la nostra comarca com a destí turístic o de segona residencia.
És ben sabut, que la nostra comarca té un índex de segones residencies, sinó el més alt de Catalunya, un dels més destacables. Aquest fet comporta que durant uns períodes concrets a l’any, Setmana Santa, Estius i durant els Nadals, multipliqui la seva població per tres o per quatre. Aquesta multiplicació de població estacional té un seguint de conseqüències, que segons alguns dels baixpenedesencs creuen que són positives i d’altres que són negatives.
No entrarem ha analitzar qui té raó o no, mai acabaríem en aquesta discussió. El que queda clar, palès i demostrat és que la nostra comarca es col•lapsa. És col•lapsa, en el sentit que les infraestructures i els serveis queden alterats del seu esdevenir quotidià.
Una de les causes més destacables, importants i estratègiques, que pateix d’aquest col•lapse, són les infraestructures de mobilitat, preferentment les de les zones litorals, ja sigui a Cunit, Segur de Calafell, Calafell i El Vendrell. Aquesta franja litoral, que és on es concentra el major nombre de segones residencies pateix aquesta sobresaturació estacional.
Durant aquestes dades, anteriorment senyalades, la mobilitat en aquestes àrees del litoral baixpenedesenc, es converteix en una missió quasi impossible. Provin, algun dels nostres lectors, ha fer el trajecte entre El Vendrell i Vilanova i la Geltrú per l’actual C-31, antiga C-246. Veuran com les famoses glorietes saturen el tràfic, formant cues quilomètriques abans del seu passatge. Els semàfors ajuden a agreujar la situació, convertint la C-31 en una trampa per qui pretenia fer el trajecte entre aquestes dues ciutats penedesenques, o entre alguns dels municipis que es disposen al llarg del recorregut.
Les causes d’aquesta situació es poden trobar en un seguit de problemes estructurals i també a causa de circumstancies estacional, totalment previsibles. En referència aquesta última dada, cal situar el pinyol de la problemàtica en el gran volum de vehicles que circulen per les nostres carreteres, degut al gran nombre de segones residencies existents als municipis litorals del Baix Penedès.
Pel que fa als problemes estructurals en podem individuar un parell; el primer una pèssima planificació, per part dels tècnics i responsables, del volum de tràfic que circula per les nostres carreteres durant aquestes dates senyalades. Quan és planifica la urbanització de gran part dels municipis litorals, s’ha de preveure que d’una manera o d’una altra, les infraestructures de mobilitat són les adients, si es proporcionen al nivell d’urbanització, sinó acaba succeint el que patim actualment. El segon problema estructural és potser el més important, i que hauria de tenir una solució a molt curt termini. Es tracta ni més ni menys, d’adequar la C-32 com la “ronda litoral” del Penedès. Vist la impossibilitat de construir noves carreteres, no només per la distribució de molts d’aquest municipis litorals, sinó també perquè el consum de territori, i conseqüentment, l’alteració del paisatge que comparat, ha estat brutal en els últims 50 anys.
El mèrit principal de la C-32 era, i ho continua sent, superar les costes del Garraf, que allargaven el recorregut entre el litoral del Penedès i l’àrea metropolitana de Barcelona. El fet d’allargar la C-32 fins al peatge del Vendrell, suposava connectar aquesta autopista amb l’AP7 que continua fins a Alacant. El tram entre Sitges i El Vendrell, es va construir en posterioritat, i va permetre escurçar encara més el trajecte.
Vist que els baixpenedesencs patim l’impacte ambiental i paisatgístic d’aquesta infraestructura, tenim el dret moral i civil de poder servir-nos d’aquesta via de manera gratuïta. Així ho fan a la comarca veïna del Garraf, en el tram que va de Vilanova a Sitges, com també ho fan al tram de la mateixa autopista C-32, a la comarca del Maresme, i no ho oblidem, el mateix succeeix a les comarques del Baix Llobregat i del Barcelonès.
És molt lícit preguntar-se, i per què els ciutadans del Baix Penedès no tenim aquest privilegi? Per que les altres comarques ho poden fer i nosaltres no? És que els tècnics i responsables de les altres comarques són més vàlids, millors que els nostres? És que viure a l’àrea metropolitana de Barcelona, al Garraf, al Maresme comporta una sèrie de privilegis que al Baix Penedès no tenim?
Va sent hora que els ciutadans del litoral del Baix Penedès siguin respectats tal i com succeeix a les altres comarques, els nostres tècnics i responsables han de passar a l’acció, almenys perquè a l’estiu no torni a succeir el que ha vingut passant aquesta Setmana Santa.

Els Ibers, passat o futur?

2011-04-12T05:41:00.000-07:00

La nostra societat, millor dit, el nostre estil de vida, la manera amb que ens relacionem amb el medi que ens envolta, està entrant en un període de canviament.
La realitat energètica, crisi de l’energia nuclear, la pujada imparable del preu del petroli, i sobretot, la dependència energètica del nostre país, són senyals de la insostenibilitat del ritmes socials, el nostre estil de vida està posat en qüestió.
Quan una situació comenta ha esdevenir insostenible, cal començar a buscar solucions als problemes, alternatives, per tal de no arribar al col•lapse total, al famós Caos.
Ens ha tocat viure en una societat global, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Un dels majors avantatges és la intercomunicació entre els territoris del planeta i les seves poblacions, podem anar a buscar el preu més convenient en qualsevol part del món, d’aquí que cada cop hi hagin més productes xinesos, que són els més rentables, en termes de cost/benefici, en aquests moments.
La globalització presenta també algun inconvenient, però que costa més d’individuar, de ser pres tal com és. La mobilitat de les persones i dels bens capitals, ve potenciada per aquesta interrelació planetària. Però com ens movem? Quina energia utilitzem per moure’ns? Perquè ens movem?
Encara diria més, sobretot contextualitzant aquesta reflexió a la realitat geogràfica que se’ns presenta en aquesta comarca, el Baix Penedès.
Molta gent que viu en aquesta comarca treballa fora dels límits de la mateixa, sobretot la gent té una relació molt intensa amb l’àrea metropolitana de Barcelona, ja sigui per relacions familiars o per relacions laborals. Aquesta característica, que podríem definir tranquil•lament com una espècie de dependència, vers la gran ciutat catalana i la seva area d’influència, implica una disponibilitat de mobilitat, i aquesta té un preu. Quan pugen els preus de l’energia, la nostra mobilitat es veu afectada de manera, que moure’ns ens costa més diners, i desgraciadament, en aquesta comarca, et mous en transport privat, o no et mous.
Aquest cercle viciós, entre la pujada de preus energètics, la nostra obligada mobilitat, i la manca d’una alternativa sostenible, ens obliga a plantejar noves alternatives. I on les podem trobar?
Personalment crec que una solució existeix, però cal que tothom sigui conscient, que els petits canvis, els canvis individuals, són poderosos si els fan totes les persones en el seu conjunt.
Un model alternatiu, el podem trobar en els Ibers. Molts de vostès, a primera instància no entendran, que els Ibers puguin ser una referència de cara el futur, doncs tots els tenim interioritats com una civilització del passat, d’un passat molt llunyà, però el seu model de vida, el seu estil de relacionar-se amb l’ambient, el que els americans dirien el seu “way of live”, pot ser pres com a un model vàlid de sostenibilitat ambiental, els Ibers vivien en simbiosi amb el seu medi, amb el seu paisatge, amb la seva Geografia, amb majúscules.
Imaginin per un instant, que els Ibers, fa 2.500 anys, haguessin posseït un estil de vida com el nostre, amb la contaminació i les externalitats que això comporta, creuen que ens hauríem trobat una terra, un paisatge com el que ara tenim?
Al Penedès fins fa 50 anys, encara es podia trobar un paisatge, molt semblant al que varen conèixer els Ibers, però en els últims 30 anys el paisatge s’ha revolucionat d’una manera significativa, ha valgut la pena?
La nostra comarca ha patit fortes transformacions, però quins han estat els resultats? Quan veus les estadístiques sobre atur, empreses, consum de territori, mobilitats laborals, PIB per càpita,etc, etc, etc, les respostes et confonen.
Per un cantó podríem dir que hem evolucionat, però per l’altre podríem dir que som més precaris i dependents que mai, dependents d’un centre urbà, Barcelona i la seva Area Metropolitana, que té una concepció de la nostra comarca basada en els seus interessos i no pas en els interessos de la gent que viu al Baix Penedès.
Una de les solucions passa per aprendre del Ibers, de com ells s’estructuraven al nostre territori, de com teixien les sinergies entre els més pròxims i no pas amb els més llunyans, els Ibers creien en el nostre territori i li donaven profunditat, una profunditat essencial i imprescindible, per tal de sortir de la crisi que ens envolta, ja ho vaig comentar fa un temps, que el problema d’aquesta comarca és el seu model territorial, i el model territorial dels Ibers pot ser un bon exemple per afrontar el futur, i garantir el benestar i una bona qualitat de vida per tots els baixpenedesencs.

La Penedès TAX

2011-04-04T08:00:00.000-07:00

El Penedès es una terra de pas. Aquesta es una de les consideracions que certes persones tenen del nostre territori.
Probablement tinguin raó,però aquesta consideració de terra de pas,podria ser definida com una de les qualitats geoestratègiques del nostre territori.
Efectivament, pel Penedès hi transcorren les principals vies de comunicació de la península ibèrica, i de rebot, del vèrtex sud dels grans corredors europeus, que dibuixen les grans tendències de la mobilitat a l'interior de la Unió Europea.
Però tot el que succeeix al Penedès no te a veure amb aquesta condició del pas, del moviment, del nomadisme, al Penedès hi ha molta gen que hi viu sedentàriament, que cerca de posar arrels en el nostre territori,perquè aprecia la seva natura,la seva cultura,la seva gent.
Aquest gent penedesenca, veu passar cada dia una quantitat enorme de vehicles per les seves carreteres, per les seves autopistes, l'AVE, entre d’altres, que no s’aturen,simplement hi circulen perquè les autopistes tenen part del seu recorregut per les nostres terres, provoquen una sèrie d’externalitats, soroll,pol•lució,transformació del paisatge cultural originari,problemes de mobilitat,etc que patim tots els habitants del territori que hi vivim, que hi tenim establerta la nostra residencia habitual.
Que quedi clar,que el moviment de persones i mercaderies,es totalment democràtic, i uns dels fonaments teòrics de la Unió Europea, es precisament la lliure circulació a l'interior de les fronteres de la Unió.
Però també es democràticament responsable demanar una compensació als organismes corresponents que gestionen les infraestructures, pels territoris per on transcorren aquestes.
S’hauria de formalitzar una Penedès tax, un impost pel Penedès i la seva població,basat per exemple en demanar una part proporcional del peatge que paguen vehicles que circulen per les nostres autopistes i no s’aturen al Penedès. O per exemple una part proporcional del billet dels trens AVE.
La solidaritat territorial es una concepte reversible, d’anada i tornada, el Penedès no es un simple espai buit on posar-hi coses o fer passar xarxes de comunicació que beneficien a tercers.
S’hauria de tenir un mínim de respecte i consideració pel Penedès i la seva gent, haurà arribat el moment?
Espero que si.

El origen de la revuelta

2011-03-07T09:27:00.000-08:00

Hace meses que nuestros telediarios, nuestras radios y nuestros periódicos nos abren los titulares empezando con las revueltas que sacuden el norte del continente africano y lo que se conoce como Oriente Medio.
Las reflexiones que se hacen sobre dichas revueltas son variopintas, algunas con argumentos, otras que aprovechan las circunstancias para hipotizar sobre nuevas teorías sociológicas, pero casi todas se olvidan del origen y las causas de esta primera revuelta.
¿Donde se localiza el origen de la revuelta? Muchos de ustedes estarán pensando en Tunez, el primero de los regímenes que la revuelta hizo caer, pero, queridos lectores, no fue allí donde surgió esta voz de reivindicaciones que pedían una sociedad mejor, una sociedad libre de corruptos y corruptelas, en fin una sociedad de la que todos se sintieran orgullosos de forman parte, y no solamente una élite que confundía la nacionalidad con la propiedad.
Claro esta que nosotros solo somos los receptores de lo que los periodistas quieren transmitirnos, los periodistas son los filtros entre la realidad que observan y la información que nos llega, y el merito de los periodistas recae en la objetividad, mejor dicho en la subjetividad objetiva, pues como dijo el sabio de Königsberg, es decir, Imanuel Kant, no existe ni un gramo de objetividad en la sapienza humana.
La sociedad occidental, de la que nosotros formamos parte, tiene un pecado, que pesa mucho y condena el devenir de nuestra sociedad; el famoso lema del “políticamente correcto”. Con esta expresión, más típica de la idiosincrasia eclesiástica, que de una sociedad civil del siglo XXI, se entiende el hecho de no decir lo que se piensa, para no quedar mal, para el que dirán, en fin, el si te he visto no me acuerdo o el donde dije digo digo Diego..
Esto es lo que esta sucediendo con las actitudes de los políticos europeos respecto a estas revueltas, nadie se acuerda ya, y más aun, nadie quiere acordarse, que el mismísimo Muhamar Gaddafi, se paseó, con su Haimas, llenas de petrodolares, por los paisajes urbanos de las ciudades europeas de primer rango, desde Roma, Londres, Paris y Madrid. Menos mal que las fotos están allí, para recordar que cualquier tiempo pasado fue mejor o peor.
Pero no hay nada que extrañar, todos hemos olvidado el origen de estas revueltas, que no es otro que el Sahara Occidental, y más concretamente la ciudad de El Ayun, pero claro como se trata de un pueblo sin estado, abandonado a su suerte en uno de los ambientes más inhumanos de todos los que existen en el globo, en el mismísimo desierto.
Claro que si somos capaces de olvidarnos, rápidamente del origen del problema, como pretenderemos solucionarlo, y ¿con que autoridad moral juzgamos a las sociedades de la zona, geopolíticamente hablando?
Sarkozy, una vez más dice que se debe resucitar a la Union del Mediterraneo, la quintaesencia de las ideas vacias de contenido, quizás, y digo quizás, a la que hubiera e hubiese que resucitar es a la mismísima Union Europea, que va de mal en peor, geopolíticamente hablando, claro.
Va siendo hora pues de transformar lo políticamente correcto, en correcto políticamente.

Tunísia, Egipte....Cunit?

2011-02-20T10:01:00.000-08:00

Ja fa setmanes, que els nostres telenotícies obren els seus programes amb les revoltes que es produeixen en tota la riba sud de la Mediterrània.
Són revoltes, revolucions, que es produeixen perquè la situació actual ha arribat a un límit insostenible, a voltes inhumà.
A la base d’aquestes mobilitzacions hi ha una suma de despropòsits, des d’il•legalitats, a favoritismes, a corrupcions, a privacions de llibertats, ja siguin humanes, o també llibertats de la comunicació, no només, pel fet de no poder utilitzar Internet tal i com ho fem nosaltres, sinó també per la prohibició de publicar diaris, escrits, programes de radio i televisió, on la gent pugui fer un us legítim del que es coneix com llibertat d’expressió.
Fa unes setmanes, vaig posar al mur del meu Facebook, un post que deia “Tunísia, Egipte, Itàlia”, ho feia amb la intenció de recalcar, com amb els despropòsits que ocorren a Itàlia, i dels que també informen els nostres telenotícies, poguessin arribar a despertar el poble italià, però un amic meu sicilià em va contestar amb un breu però significatiu, “Cunit?”.
Doncs sincerament, crec que no anava del tot equivocat, i diran vostès per què?
Perquè a Cunit també hi ha un sentiment de frustració entre la majoria de la població, desprès de dotze anys de govern PSC-PP, en dotze anys hem sortit a molt diaris, telenotícies i d’altres mitjans de comunicació, i no precisament perquè el nostre municipi fos un exemple a seguir, ans el contrari.
Molta gent si pogués es vendria la casa i s’ananiria a un poble proper on la fiscalitat fos molt més justa, però per més inri, ara no es el millor moment de vendres la casa, i s’han d’aguantar la impotència com sigui.
En dotze anys, el deute i el dèficit del nostre ajuntament s’ha multiplicat periòdicament, els impostos s’han pujat de manera desmesurada, amb intents d’enganyar a la població, el famós “sube el recibo pero no el impuesto”, el darrer informe de la sindicatura de comptes els deixa a tots retratats, a tots, i comencen a dir que ho ensenyaran a les universitats com un exemple del que NO s’ha de fer quan es governa una institució municipal.
Que es pot fer amb tot aquest descontentament?
Doncs fer la revolta de manera democràtica, el proper dia 22 de maig és el moment de fer-ho. La gent ha de ser conscient que igual que els pobles de Tunísia, Egipte i ben aviat molt d’altres, han pogut superar un “status quo”, una situació que era insuportable, mitjançant, l’intercanvi d’informació, però sobretot, prenent consciència, de que el canvi és possible, i a Cunit és necessari.
La mar Mediterrània, la gran via de comunicació per on ens va arribar la cultura, fenícia, grega i romana, de la que tant estem impregnats, espero ens porti la voluntat i la capacitat de superar un període gris de Cunit, i que entre tots siguem capaços de donar-nos un present més digne, i sobretot un futur esperançador per les generacions que ens esperem, i que aquestes puguin viure en un Cunit millor, molt millor del que nosaltres tenim, i això passa, imperativament, per donar al municipi un nou equip de govern, com han fet a Tunísia i a Egipte.

La CUCA o el CACU

2011-02-12T09:39:00.000-08:00

Fa aproximadament 30 anys, un geògraf va dibuixar un mapa de Catalunya molt especial. Era un mapa de Catalunya nou, innovador per uns i estrany per altres.
Estem parlant d’un dels grans geògrafs catalans, en Lluis Cassasas, juntament amb en Pau Vila, els grans protagonistes de la geografia catalana del segle XX.
En Lluis Cassasas va dibuixar un mapa que trencava amb els estereotips, amb els models mentals i cartogràfics, sobre la forma de Catalunya que es tenia fins aquell moment.
En realitat més que la forma, que continuava sent la mateixa, el mèrit d’en Cassasas era el de dividir l’interior, el contingut, d’una manera novadora: no hi havia cap ni una de les comarques, hi havia una divisió interior, en Municipalies, una delimitació territorial, diversa al comarcalisme clàssic, conceptualitzada pel mateix Cassasas.
Quin era el principi geogràfic que permetia delimitar aquestes unitats administratives, diverses de les comarques? Principalment el grau d’interacció de la població resident en els diferents municipis.
Podríem afirmar, grosso modo, que les municipalies, eren unitats administratives, amb una escala geogràfica sobra-los-el, supramunicipals, però que no arribaven a tenir les dimensions de les comarques, amb les excepcions d’alguns casos de zones de l’interior de Catalunya on la densitat de població impedia, pel seu propi funcionament i la seva pròpia supervivència, crear aquest dites Municipalies.
Quan va estudiar els municipis de l’actual comarca del Baix Penedès, en Cassasas en va dibuixar més d’una d’aquestes unitats administratives. La que ens interessa a nosaltres era la Municipalia de Calafell i Cunit, d’aquí el títol CA, per Calafell i CU, per Cunit, i a l’inversa.
Aquest geògraf va saber preveure, que amb el temps, les interaccions i les necessitats creixerien entre aquest dos municipis, sobretot degut a la unió dels entramats urbans de tots dos.
Com sempre, els visionaris no tenen l’apreci que els hi correspon, però la història posa sempre a tothom al seu lloc, i en Lluis Cassasas, amb el temps, se’l aprecia de la mateixa manera que se’l va depreciar.
Tots sabem que les divisions de les diferents administracions territorials costa molt modificar-les, en tenim un exemple amb les Vegueries, però com tots els productes de l’ésser humà, les divisions territorials envelleixen, es desvirtuen i es desfasen.
Quins són els principals factors que produeixen aquestes transformacions? Principalment són les evolucions dels sistemes econòmics, però sobretot, la revolució que produeixen els nous mitjans de comunicació que, amb el temps, modifiquen la nostra manera d’entendre’ns, de sociabilitzar-nos, i sobretot, modifiquen la nostra manera d’interactuar amb el territori que tenim al voltant, amb el nostra paisatge.
La crisis econòmica que estem vivim, és un reflex d’aquestes transformacions, la nostra manera de socialitzar-nos, i d’entendre el territori i el paisatge que ens envolta ha canviat i molt.
Seria oportú, convenient, i democràticament saludable, intentar estudiar si les proposicions que feia en Lluis Cassasas, respecte a la funcionalitat territorial dels nostres municipis, serien adients per tal de superar aquesta situació de crisis que patim a la nostra comarca, d’una manera més intensa que a la resta de Catalunya.
A la base del raonament d’en Cassasas, hi ha un model de funcionament territorial, institucional, que és la de la Mancomunació de municipis, i més concretament, el fet de compartir una sèrie de serveis municipals entre els municipis que presentin unes tendències semblants.
I aquest és el cas de Cunit i de Calafell, aquesta hipotètica, associació de serveis municipals, podria crear una realitat mancomunada territorialment que podríem denominar CUCA o CACU, depenen els gustos, però els que en sortirien guanyant, son les malmeses arques municipals d’aquest municipis, sobretot pel cas de Cunit.
Ha arribat l’hora de recuperar un model territorial, el de les municipalies d’en Cassasas, que segurament, ens permetria afrontar el futur d’una manera més harmònica.

Cunit, quin model de poble?

2011-01-23T02:40:00.000-08:00

D’aquí menys de quatre mesos haurem de triar els nous regidors que formaran part de l’Ajuntament de Cunit pels pròxims quatre anys. Aquest regidors, i més concretament els que formin part del govern municipal tindran l’obligació de dibuixar el Cunit del futur, segurament, un Cunit millor del que tenim avui dia.

Fins al dia d’avui, el municipi de Cunit no ha tingut un model de creixement urbà com caldria. Els responsables de dibuixar les línies mestres del creixement i l’evolució urbana de Cunit, han obtingut un fracàs rotund.

Aquest fracàs rotund, no només és una opinió personal meva, sinó que ho demostra l’últim POUM que es va aprovar i que havia de planificar el Cunit del futur, que al final ha demostrat ser, un POUM basat en la improvisació, l’especulació i tenint com a model productiu del municipi el sector de la construcció. Realment han quedat retratats els responsables, els tècnics i els polítics.

Aquest fracàs demostra la manca total d’una sensibilitat urbana del govern municipal, on el modus operandi només té un nom: improvisar, i així ens va.

L’abandonament del centre històric, es més que denunciable, el govern ha intentat transportar el pivot urbà de Cunit, del centre històric cap a la zona de nova construcció, trencant les sinergies comercials que havien regit el municipi. Com si tinguessin la voluntat històrica de fer un “nou Cunit”, el “seu Cunit”, oblidant que Cunit no es propietat de ningú, i encara pitjor, oblidant que Cunit té una història i una identitat, que es va consolidar en el centre històric, que avui volen cancel•lar.

Em diran que estan fent obres al centre històric, segurament, però aquestes arriben tard i malament. Tard, perquè aquestes obres es necessitaven fa anys, no ara, de que serveix arreglar “quatre carrers”, si els negocis ja han marxat?, com sempre, la ciutadania de Cunit, ha de pagar un preu, molt alt, per la falta de rigor de l’equip municipal, la improvisació ens està costant molt cara.

El problema de Cunit és que no pot continuar estant en mans del professionals de la improvisació, Cunit necessita aire nou, gent preparada que pugui proposar un model municipal basat en el rigor urbanístic, amb un model urbà on les prioritats siguin la de fer de la cohesió urbana de l’entramat urbà, el seu objectiu principal, sense transportar les activitats d’un lloc a un altre, simplement promocionar que se’n facin altres.

Cunit necessita integrar les diferents parts del municipi, i sobretot, començar a proposar un model de municipi obert, no tancat en si mateix, obert per poder mancomunar, no només serveis municipals, mancomunar un model de creixement que sobresurti de la visió estrictament municipal, i que tingui present les sinergies amb els municipis dels voltants.

Aquestes necessitats, són vitals pel nostre municipi, pel nostre futur i per la nostra qualitat de vida, no podem deixar més, el futur de Cunit, el nostre futur, en mans de persones que no ens consideren com a ciutadans, sinó com a subordinants de la seva improvisació.

El patrimoni de Cunit, qui el tutela?

2011-01-11T07:49:00.000-08:00

Sempre es parla de la importància de tutelar el llegat patrimonial d’un poble. El seu valor no és només de caràcter històric, ja de per si molt important, sinó que forma part del paisatge cultural d’un municipi, forma part de la identitat col•lectiva de la gent que hi viu.
A Cunit, sembla que les autoritats municipals estan per sobre d’aquestes consideracions. Aquest comportament podria tenir dues causes. La primera, una deixadesa institucional sobre aquestes qüestions per falta de sentiment d’apartenença, del que significa Cunit, i al valor que els cunitencs tenim del nostre patrimoni. La segona, una falta de sensibilitat vers la historia, la cultura i la identitat, del municipi, que, formalment, representen de manera institucional.
Des de fa un any la deixadesa dels edificis amb una importància arquitectural, històrica i geogràfica, estan deixats en un estat quasi ruïnós.
La Masia Vilaseca, l’edifici més antic del municipi,que havia de tornar a la seva fisonomia natural, desprès d’unes obres, sense els permisos adients, que no respectaven la seva consideració històrica, continua igual, amb una ampliació abusiva, l’ajuntament no ha fet res al respecte, ha passat un any i com si res, els cunitencs continuem esperant...
La Masia de Cal Pla, una altra joia arquitectònica del municipi, fa , literalment, pena. Ha passat de ser un dels edificis emblemàtics del municipi, a convertir-se en una casa okupa, passant per una zona de Paintball, aquest joc de guerra amb bales de pintura. L’ajuntament no s’ha preocupat de contactar amb el propietari, i obligar a conservar aquest edifici com hauria de ser vist la seva consideració institucional en el catàleg elaborat pel mateix ajuntament, els cunitencs continuem esperant...
El Restaurant Avi Pau, un edifici si més no de formes característiques, i amb una historia més que peculiar, continua deixat allí, esperant que pateixi un incendi, o que caigui per si sol, com la masia de cal Pla, esperant que ningú prengui mal.
Estar clar que de les poques sensibilitats que té aquest govern municipal, la de la conservació del patrimoni, que podria permetre, revaloritzar una hipotètica oferta turística, no està entre les virtuts a tenir en compte.
Però perquè no es fa res al respecte? L’excusa que se sent des de fa un parell o tres d’anys, és la mateixa; la crisi, aquesta paraula que te la culpa de tot. Però que se n’ha fet de la gran quantitat de diners que es van recaptar amb impostos indirectes que es cobraven fins fa tres anys, quan la construcció era el modus vivendi i el modus operandi d’aquesta comarca i d’aquests ajuntaments?
Curiosament, a només 3 km tenim un exemple de tot el contrari. L’Ajuntament de Calafell, ha sabut, i en l’actualitat, encara ho esta fent, tutelar un patrimoni històric i geogràfic, que proporciona una gran quantitat de inputs econòmics; des del punt de vista turístic, des de l’ensenyament, i sobretot des del punt de vista d’estar orgullosos del poble on viuen.
Malauradament fins quan haurem de patir aquest prejudici els cunitencs i cunitenques? Esperem que no passi del maig proper.

El Futur del Penedès

2010-12-07T08:03:00.000-08:00

La globalització està transformant moltes de les nostres estructures socials, econòmiques, culturals, politiques i, encara que no ens donem compte, també transforma els nostres paràmetres mentals, cognitius.
La crisi que estem patint, accentuen i potencien, encara amb més èmfasi, totes aquestes transformacions.
Des del punt de vista geogràfic, aquestes transformacions afecten a les concepcions ideològiques dels conceptes que aquesta ciència adopera, entre ells, i el potser més utilitzat, a vegades inconscientment, és el concepte de territori.
Encara que per molts, la gran majoria, pensen que aquesta paraula deriva terminologicament del mot terra, la veritat és una altra. Aquest concepte deriva, directament de la paraula terror, i té els seus orígens en el període alt medieval. El terror, que una autoritat podia estendre en els límits territorials d’un espai determinat
La conceptualització d’aquest concepte a canviat al llarg d’aquests segles, però en el fons, la funcionalitat no deixa de ser la mateixa, avui el terror, no es políticament correcte i s’ha substituït pel concepte de competència institucional sobre una delimitació territorial determinada, I les fronteres esdevenen més que simbòliques, són pròpies jurisdiccions territorials, a l’interior de les quals una institució té el poder de fer i desfer, com succeïa a les antigues jurisdiccions medievals.
Esta clar que sense aquesta competència institucional, sense aquesta jurisdicció territorial, sense aquesta capacitat de governar per si mateix a l’interior d’unes fronteres determinades, , el territori en si mateix, deixa d’existir, o no existeix com a tal. Convertint-se en un mer espai geomètric, on les diferencies qualitatives, les que conten, es substitueixen per les diferencies quantitatives, aparentment objectives, però realment igual de subjectives que les qualitatives.
Fixin-se, que es el fons conceptual del lema "dret a decidir", que no ho facin des de fora del territori, sinó des del territori mateix.
Quin es el futur del Penedès? això no ho pot dir ningú, com a màxim es pot entreveure, tenim la responsabilitat de projectar-ne´n un, el millor possible, però no el podem definir. El que queda clar, que el futur d’aquest territori, que fins al dia d’avui es diu Penedès, passa, exclusivament, per poder decidir des de dins del territori, i no des d’un despatx de Barcelona, el que volem que aquest esdevingui, fent-nos responsables de les nostres decisions i de les seves conseqüències.
Per que continuem a depreciar la veu d’un territori, quan aquesta és la més legítima de totes?
El jacobinisme metropolità, amb la complicitat de l’esquerra nacionalista, han patit una derrota clara i sincera, esperant que prenguin nota desprès d’aquesta “debacle”, que l’últim que es pot trair és la voluntat popular, la veu d’un territori, que reclama, amb intensitat, respecte i reconeixement, que se’l permeti decidir per si mateix.

Sahara Occidental

2010-12-07T08:02:00.001-08:00

Las últimas semanas, vemos en todos los telediarios, leemos en todos los periódicos y escuchamos en todas las radios noticias referentes a la realidad política del territorio del Sahara Occidental.
Lo que queda claro es que en este territorio, que no es un estado, los poderes políticos que lo gestionan se olvidan voluntariamente, de cualquier derecho, principio ético o leyes básicas de la declaración de los derechos humanos.
La historia del territorio del Sahara Occidental refleja las voluntades del Reino de Marruecos de alargar sus dimensiones territoriales, y como siempre, a escapito de una comunidad nacional, la de los saharauis, que no han podido desarrollar un derecho, su derecho intrínsico como pueblo, que le fue otorgado por el consejo de seguridad de las Naciones Unidas, hace ya más de treinta años.
Pero, como siempre, cuando surgen problemas territoriales, problemas geopolíticos, se debe, obligatoriamente, leer entre líneas, interpretar las zonas grises que surgen en estos conflictos.
Aunque aparentemente, el conflicto existe entre Marruecos y la comunidad nacional del pueblo saharaui. Existen otros sujetos geopolíticos en esta disputa; preferentemente dos, España y Argelia.
Argelia, es el estado de la región que concede soporte político, institucional y humanitario a la comunidad saharaui en el exilio, un exilio, en medio del desierto, en medio de la nada, fuera de los focos de las cámaras de los media del mundo. No hay que olvidar, que Argelia, es el estado que abastece de gas, a España, y de allí su rol estratégico en esta zona geográfica del mediterráneo, y con la que España, tiene que llevarse bien, si o si, sino nos quedaremos sin su preciado gas. Recuerden que hace un par de años se declaro la guerra del gas entre Rusia y Ucrania, el único país europeo que no sufrió las consecuencias fue España, por este hecho de depender energéticamente, de Argelia, y de aquí la importancia de mantener buenas relaciones, la equidistancia.
España, tiene un rol más subjetivo en el asunto. Era la “colonia”, que poseía, en condición de potencia dominante, no sólo el territorio sino que también de la comunidad saharaui que residía en él. El papel de España en el asunto, en los últimos años ha sido nefasto, ¿se podría haber hecho peor?, esta es la pregunta que se hace mucha gente. Se suele poner como escusa, que la descolonización del Sahara Occidental, se produjo durante un vacío de poder en España, Franco en la cama moribundo, pero había sucesor declarado, responsable de sus actos y todos sabemos quien era, y quien es.
Con el Sahara Occidental se cerró una etapa crucial de la historia de España, la colonización, que empezó en 1492, con el viaje de Colon, y se cerró en 1975 con la ocupación del Sahara Occidental por parte de Marruecos.
El pueblo saharaui se merece un reconocimiento, sobretodo, territorial, estatal, que le ha sido negado los últimos años.
¿Que hacemos en Irak, en Afganistán, en Kosovo, en Bosnia, y que no hacemos en el Sahara Occidental? No se puede dejar la diplomacia en manos de los profesionales de la improvisación. El pueblo saharaui esta pagado un altísimo precio, y España, moralmente, éticamente, históricamente, también.

La amenaza territorial de Tarragona

2010-11-01T12:30:00.001-07:00

Cuando un país establece y aprueba una serie de leyes territoriales, se replantea la total estructura del territorio en cuestión. Este es el caso de Catalunya, y las leyes recientemente aprobadas por el Parlament de Catalunya.
Por un lado tenemos la ley de las Veguerías y por otra la ley del Área Metropolitana de Barcelona.
Curiosamente, la primera de las leyes, la más genérica, a nivel territorial, no contó con el soporte de la mayoría de grupos parlamentarios, pues se aprobó por la mínima, con los únicos votos a favor del gobierno tripartido. Por otro lado, la ley del Área Metropolitana de Barcelona, se aprobó de manera unánime, y todos los partidos votaron a favor.
Como habrán podido deducir, la primera de las leyes, la de las Veguerías, tiene sus repercusiones con la ciudad de Tarragona y su provincia, mientras que la ley del Área Metropolitana de Barcelona, no tiene repercusiones, directas, sobre nuestra demarcación. Digo directas, porque indirectamente, las repercusiones existen y si no se hace nada al respecto existirán aun más.
La ley del Área Metropolitana de Barcelona, delimita su poder a los municipios que la constituyen, y fuera de estos, esta institución no tiene ninguna competencia. Esta ley podría tener una aplicación para el resto de áreas metropolitanas de Catalunya, aunque estas tengan menores dimensiones que la de Barcelona. Por ejemplo se podrían establecer áreas metropolitanas, en todas las capitales de Veguería, aplicando el modelo del Área Metropolitana de Barcelona, pero adecuando la escala geográfica a cada caso especifico, como sucede en Francia. De esta manera se podría mantener el modelo pluri-urbano, de ciudades medias, que ha caracterizado el modelo catalana, y que con la nueva ley de Veguerías se está poniendo en peligro, ¿por que?
Pues porque la ley de Veguerías esconde un modelo centralizador del país, de Catalunya, un modelo, permítanme la expresión, jacobino. Barcelona único centro de este territorio, en fin, centralismo puro y duro.
Párense a pensar, y observen, como la Veguería de Barcelona, corresponde en su totalidad a lo que anteriormente a la aprobación de esta ley, se denominaba Región Metropolitana de Barcelona. Si el Área Metropolitana de Barcelona, es un ente supramunicipal, que permite jerarquizar un territorio, de municipios, respecto a Barcelona, la Región Metropolitana de Barcelona, es un entre supra comarcal, que permite jerarquizar un territorio, de comarcas, respecto a Barcelona. En última instancia, lo que se pretende con esta ley de Veguerías, es que Catalunya, su territorio, del que Tarragona y su Veguería forman parte, se jerarquice respecto a Barcelona, perdiendo cualquier autonomía funcional y política.
Está claro que la nueva ley de Veguerías responde a un modelo claro de país, un modelo metropolitano y jerarquizado desde y para Barcelona, y lo que es peor, un modelo centralizador y centralista. El catalanismo político siempre estuvo en contra de este modelo de país, y sus descendientes traicionan, y de qué manera, este postulado.
Los eruditos de lo territorial, afines a la causa metropolitana, usan un vocabulario muy aleccionador, pero lleno de veneno; cuando dicen vertebrar el territorio, piensan en jerarquizar el territorio, cuando afirman querer equilibrar el territorio, piensan en centralizarlo aun más.
Como decía el gran geógrafo alemán, Siegfried Passarge,” la geopolítica, y la ley de Veguerías lo es, es el circo de las travesuras lingüísticas”.
Estemos atentos.

Entre miopías y cuantitativismos

2010-10-28T10:30:00.000-07:00

En los últimos tiempos se observa un afán de justificación de hechos. Los políticos intentan justificar sus acciones, sus compromisos, en fin, sus sueldos públicos.
En el Baix Penedès se ha sufrido últimamente esta actitud por parte de miembros destacados de organismos políticos, ya sea el delegado de la Generalitat en nuestras comarcas tarraconenses, o por parte de diputados, preferentemente del PSC en nuestra demarcación.
En ambos casos se ha hecho uso de un discurso perfeccionista, idealizado, en fin, todo se ha hecho perfectamente, y lo más importante, no se podía haber hecho mejor, es decir somos im-prescindibles.
Por un lado, se nos habla de las acciones del govern de la Generalitat, que si escuelas, CAP, infrastructuras, servicios sociales, todo para mostrar que se han hecho los deberes, y que se merecen mantener el puesto de trabajo.
Curioso es el caso del Logis-Cim Penedès, que se quiere ubicar, sea como sea, en nuestra comarca, y más concretamente, en el corazón de ésta, en el último pulmón verde que resta, entre tanta voracidad urbanizadora, previsible y descontrolada.
Por un lado, desde hace pocos años, estos dirigentes, se han dado cuenta, han descubierto, la posición geoestratégica de nuestra comarca. Situada en una encrucijada de caminos, entre las grandes y más importantes vías de comunicación no solo de Catalunya, sino de toda la costa mediterránea peninsular, y parte del centro de la península.
Lastima, que estos dirigentes, no se hayan dado una vuelta por nuestro paisaje comarcal, y lastima también que no hayan leído alguna monografía comarcal al respecto, porqué de esta manera se habrían dado cuenta de que el Baix Penedès posee una localización estratégica desde hace más de 2500 años, los iberos ja lo sabían, y lo romanos también, ¡pero nuestros dirigentes lo descubren ahora!, como decíamos, lastima. No deja de ser un flagrante caso de miopía histórica, geográfica y territorial. En términos pedagógicos estaríamos hablando de un suspenso integral en este sentido.
Por otro lado, desde hace meses asistimos a una lucha, una guerra de cifras sobre las posibilidades que este proyecto de Logis-Cim Penedès, podría suponer en puestos de trabajo.
En menos de un mes se ha pasado de 5.000 puestos de trabajo a 9.000, y todos estos puestos no dejan de ser hipotéticos, aun no hay nada definido, el proyecto no deja de ser eso, una proyección, no una realidad. Cuando se toma la virtualidad como realidad, empezamos ha entrar en un campo muy peligroso, el campo de la magia.
¿El problema de nuestra comarca es un problema de cantidad (de puestos de trabajo) o de calidad (de puestos de trabajo)?
Esta claro, que una inversión de la naturaleza del proyecto del Logis-Cim Penedès podría provocar puestos de trabajo, de categoría medio-baja, la mayoría de ellos, pero ¿a que precio?
Para más despropósito, hablan de la intermodalidad de transporte, como si esta fuera una realidad integrada en la naturaleza de la economía logística de nuestro país. Párense, simplemente a observar las estadísticas sobre el transporte sobre ferrocarril, quedarán parados.
¿No tenemos corredor del Mediterráneo, y se quiere construir un centro logístico intermodal? Suena más a catedrales en el desierto que a una realidad posible.
Estamos en tiempos de pre-campaña electoral, y en los discursos todo vale. Pero hay que ser conscientes de la realidad, la terrible realidad que esta viviendo esta comarca del Baix Penedès, con unos índices de paro estratosféricos, una situación, si más no previsible, pero ya hemos observado que la previsión no es un “atout”, que dirían los franceses, inherente a esta clase política que nos representa.
¿Reflexionamos?

Baix Penedès, ciutadans de segona

2010-10-23T03:51:00.000-07:00

Darrerament la desigualtats territorials es manifesten més que mai. La crisi econòmica ha redimensionat, no només a molts de nosaltres, però sobretot ha redimensionat la concepció que es té, que tenim dels territoris en què vivim.
A tot això, inevitablement, cal afegir les competències i qualitats professionals dels nostres gestors territorials, els funcionaris que decideixen perquè, on, quan i com ha de ser el nostre territori, en última instància, el que els americans anomenen territorial managering.
No cal anar molt lluny, a la nostra mateixa província, es poden observar diverses d'aquestes desigualtats per a alguns socials i per a altres territorials, en resum de totes dues dimensions, doncs, sense societat el territori no deixa de ser espai geomètric.
Heus aquí un exemple, viscut per molts ciutadans de la comarca del Baix Penedès.
Després d'uns mesos, en els que amb més pena que glòria es van aprovar les noves lleis territorials de Catalunya, la situació, el imbroglio, la confusió, reina a plaer. Fins que no es Demostri el contrari, i fins que el mapa provincial no canviï del tot, els municipis que conformen la comarca del Baix Penedès depenen o formen part de la província de Tarragona, igual que els municipis de la resta de comarques que formen part d'aquesta demarcació, ni més ni menys.
Aquest fet, merament administratiu per a alguns, sentimental i identitari per a altres, fa que si un ciutadà del Baix Penedès ha d'anar a realitzar una gestió a la capital de província, i cregui oportú circular per l'autopista AP-7, li costarà, només de peatges, 8,20 € anada i tornada. No vull parlar de trens (cap tren directe entre els municipis d'aquesta comarca i Tarragona).
Els ciutadans que viuen a la resta de municipis provincials per on circula aquesta autopista, tenen accés gratuït per dirigir-se a la capital de província, si senyors lectors, gratuïta, ni més ni menys.
És més, en aquest nou mapa de vegueries amb les que el govern tripartit, ha dividit, redividit, el territori de Catalunya, segons les seves sensibilitats, les dels polítics, no les sensibilitats del país, ha situat la comarca del Baix Penedès, molt malgrat les seves habitants, que havien demanat pertànyer a una Vegueria pròpia, la del Penedès, a la Vegueria del Camp de Tarragona, de la qual Tarragona és si no capital, per no enfadar al públic reusenca, almenys ciutat matriu d'aquesta vegueria.
Aquest fet duplica la injustícia que suporten els ciutadans del Baix Penedès, ja que continuarem obligats a dirigir-nos a Tarragona, pagant sacrosanta, quan molts dels nostres col legues de vegueria no ho faran.
A qui hem de demanar responsabilitats per aquesta discriminació de la gent del Baix Penedès, tractats com a ciutadans de segona, per les autoritats provincials i les de la Generalitat?
¿Al Consell Comarcal del Baix Penedès? Per no defensar els interessos dels habitants de la seva comarca, suportant un greuge que dura anys.
¿A Delegat de la Generalitat per a les comarques del Camp de Tarragona? No només per no defensar a part dels ciutadans als quals es deu professionalment, ja que cobra dels nostres impostos.
Aquí queda una denúncia d'un desgreuge territorial, a qui ningú vol donar resposta, i de la qual ningú vol assumir responsabilitats.
Reflexionem?

28-N: lo que realmente está en juego

2010-09-10T03:39:00.000-07:00

Nuestro President ha desojado la margarita, al final las elecciones se celebrarán el dia 28 de noviembre, por fin se ha decidido a poner la maquina electoral en movimiento. Nada más decirlo, se apresuró, y de que manera, en calificar estas elecciones como cruciales, no solo para Catalunya, sino también se atrevió a hablar de generaciones, vamos, que habrá un antes y un después de este 28-N.
Personalmente creo que todas la elecciones poseen esta calificación de cruciales, de determinantes, sino que debería pensar de las pasadas elecciones. Seguramente se refirió en estos terminas para poner más énfasis a una situación que desde su punto de vista es más frágil que según el punto de vista de otros.
Pero podríamos individuar, desde un punto de vista geográfico, ¿que es lo que esta realmente en juego en estas elecciones?. Porqué no se trata de cambiar, únicamente de President, se trata de continuar con un modelo territorial de país, el del tripartit, o de cambiarlo por otro modelo territorial, a continuación haremos un poco de síntesis de estos modelos.
El modelo territorial de país que pueda defender un partido u otro, no deja de ser uno de los aspectos más relevantes, sobre todo por la relevancia que conlleva en nuestro día a día o en nuestro futuro próximo, o el futuro de nuestros descendientes.
Estas consideraciones parten del presupuesto de tener un horizonte visual a largo plazo, cosa que para muchos de nuestros políticos, es inexistente, y lo sufrimos todos y todas.
Curiosamente o no, dos de las últimas leyes que se aprobaron en el Parlament de Catalunya, trataban precisamente este tema del modelo territorial, las prisas son siempre traicionera.
Una era la ley de las Veguerias, de la que tan poco se ha hablado en profundidad, y de la que pagará un alto precio colectivo. La otra, de la que tampoco se ha hablado, es la ley del Área Metropolitana de Barcelona, de la que, desgraciadamente, toda Catalunya sufrirá sus externalidades.
Lo que queda realmente claro es que el modelo del Tripartit, se basa, exclusivamente, en el Área Metropolitana de Barcelona, en potenciar su rol en el conjunto del esqueleto territorial de Catalunya. Desde un punto de vista electoralista, es del todo lógico, pues la mayoría de sus votantes residen en este territorio metropolitano, y con esta ley, se han garantizado un órgano autónomo, que permite definir una serie de líneas estratégicas de desarrollo, basadas exclusivamente en esta óptica metropolitana, pero que afecta al resto de Catalunya, creando un agravio territorial al respecto del que nadie habla, ni seguramente hablará.
En suma, la visión de país de esta ideología política que defiende el Tripartit, reduce el complejo territorio de Catalunya a una simple Área Metropolitana de Barcelona y un conjunto de territorios subyugados a la misma, algunos le llaman centralismo, pero en el vocabulario progresista del catalanismo tripartido, esta palabra se reserva exclusivamente a Madrid y a sus políticas periféricas, pero en Catalunya, todo es armonía y el centralismo es formalmente y oficialmente inexistente, pero de existir existe y de que manera.
La visión y el modelo territorial que se contrapone a esta modelo del Tripartit, es totalmente diferente en su lógica funcional. Algunos miembros del progresismo la llaman retrograda, ruralista, antimoderna, y un sinfín de epítetos que intentan desacreditarla, pero que es la que forma parte de un catalanismo político con muchos años de historia, del que forman parte figuras ilustres de la geografía catalana, entre los cuales se encuentra Pau Vilà. Figura que muchos políticos actuales han nombrado para tratar de legitimar esta ultima ley de Veguerias, pero del que seguro no han leído nada de nada, porque sino no dirían lo que se ha dicho de él, sobre todo, referente al territorio del Penedès y a su voluntad de establecerse como Vegueria, derecho negado por cierto.
A Catalunya siempre se la quiere comparar con Holanda, y Holanda rehúye de cualquier modelo centralista como supone este modelo del Área Metropolitana de Barcelona. Holanda esta caracterizada por tener un esqueleto territorial basado en la ciudades medias, y en la integración de cada pedazo de territorio en una lógica inclusiva, de respeto mutuo, no solo entre habitantes de los diferentes territorios que forman el país, sino que también entre los territorios mismo, independientemente que vivan 5, 500, 5000 personas en ellos.
Lo que realmente esta en juego en las próximas elecciones, no es tener un gobierno de progresistas o de conservadores, lo que realmente esta en juego es el futuro de Catalunya como territorio, como país, como identidad.
Si nos perdemos en estériles debates sobre discursos políticos superfluos, dejaremos el destino del territorio, nuestro soporte vital, en manos de gente que no lo valora como tal, y acabaremos siendo meros ocupantes de un espacio lleno de cosas pero vacío de significados, seremos simplemente los números que llenan el espacio geométrico.

Sense pagesos no hi ha paisatge

2010-09-10T02:22:00.000-07:00

La setmana passada, llegíem en aquest diari, com de preocupant és la situació del pagesos penedesencs, i més concretament tots aquells i aquelles que es dediquen al món del raïm.
No deixa de ser un símptoma dels canvis estructurals del funcionament socioeconòmic de la nostra comarca, però no per això, el pagès, i sobretot la seva activitat, deixen de tenir una importància, pels temps present i sobretot pels temps de futur.
El que és verdaderament alarmant, és la insuficient i limitada visió de conjunt de la nostra classe dirigent, acostumada a veure el món des dels seus despatxos oficials i en prou feines fan un tomb pel territori que els envolta.
A França, la situació és totalment divergent, si ve el poder econòmic resideix a la seva capital, Paris, no per això han descuidat la resta del país, perquè saben, que sense França no hi ha Paris, i sense Paris, segurament no existeixi França, com a tal.
A França, el pagès te una funció molt important. No se si s’hi han fixat, quan veiem la gran cursa ciclista del Tour de França, moltes vegades restem bocabadats davant els paisatges que ens enfoquen les càmeres de la televisió que cobreix l’esdeveniment de la cursa. França, és un potencial de la varietat paisatgística, i el paisatge és un dels elements primordials a l’hora de produir una oferta turística de qualitat, ells ho sabem, nosaltres no.
Dèiem que a França el pagès té una funció important, per què? Doncs, perquè el pagès, no nomès realitza la seva feina en el sector primari, sinó que amb la seva feina i la seva perseverança, manté, i de quina manera, el paisatge en ordre, net, en fi que el goig que tenim quan veiem els paisatges francesos, és gràcies a la funció d’aquest pagès, i la classe dirigent ho reconeix, ho respecte i ho potencia, aquí no.
Si al Penedès continua la crisi del sector del raïm, pagant preus misericordiosos al pagesos pel seu treball i sobretot pel seu fruit, la seva presencia esdevindrà un luxe, més aviat una contradicció, doncs no podrà sobreviure, i llavors tots els camps de raïm que veiem pels voltants de la nostra comarca, i que ens transmeten una harmonia entre el paisatge i nosaltres esdevindran camps de malesherbes, com ja se’n veuen per ací i per allí.
No parlem dels municipis de la costa, on el concepte de paisatge, es relaciona a l’”skyline”, deshumanització total d’un entorn, que un temps era harmoniós amb nosaltres i que ara no deixa de ser un background, on posar edificis, com dirien els renaixentistes italians, un espai buit on posar-hi coses.
Pel pagès, el paisatge no és un espai buit on posar-hi coses, és un element del que s’ha de procurar la seva harmoniosa supervivència, i convivència, doncs d’aquest paisatge és d’on ell en treu els fruits per sobreviure.
No podem continuar veient el pagès com un simple treballador, aquest pagès realitza un treball comunitari que no se li ve reconegut i del que tots en sortim beneficiats, i encara més quan es parla de canviar l’oferta turística, un turisme rural sense paisatge ben conservat no té sentit.
Aquí es tracta de trobar una combinació de factors que permetin no només la supervivència del pagès sinó també la continuació per part d’altres d’aquesta activitat, sinó l’ombra del Baix Llobregat, es projectarà cada cop amb més força sobre la nostra comarca, que un temps, era un exemple d’harmonia entre activitat humana i paisatge.
Quins són aquest factors? Doncs per començar, catalogar el paisatge i potencia la seva supervivència, sense ell no hi ha turisme de qualitat. Al catalogar i potenciar aquest paisatge es produeix un reconeixement del pagès com a element actiu, i el seu treball potencialment estaria més valorat, tant qualitativament com quantitativament. I quina podria ser la conseqüència de tenir un bon paisatge? Doncs que automàticament els productes del territori, entre ells el turisme, rebria un valor afegit, un valor qualitatiu, que faria augmentar la seva potencialitat i la seva productivitat, i un altre cop tots en sortiríem guanyant.
De nosaltres depèn que continuem formant part del Penedès, o que comencem a formar part d’una comarca a la que ja volem canviar el nom, del Baix Penedès, ara ens volen dir Baix Llobregat sud.
Fins quan amb aquest desvalorització moral cap als pagesos penedesencs i de la nostra comarca? Si us plau reflectim uns segons.

La España federal, la enésima utopía

2010-09-09T01:36:00.000-07:00

Será el 28 de noviembre el día elegido para las elecciones autonómicas de Catalunya. Como siempre, cuando se acercan los comicios, muchos protagonistas se sacan de una especie de chistera, conceptos, modelos, y sobre todo tópicos. Tópicos porque son discursos que siempre se dicen antes de unas elecciones, pero que se ubican en el cajón del olvido, el mismo día después.
Uno de estos conceptos es el de la España federal. ¿Pero que significa España federal? ¿Ha existido alguna vez una España federal? ¿Sería posible la existencia de una España federal?
Federal, es un concepto que significa pacto, un pacto entre diferentes entes para constituir un organismo superior que aglutine una serie de diversidades.
España, a lo largo de la historia, ha sido una denominación de un territorio, el territorio de la antigua provincia romana de Hispania, y hasta bien avanzada la época moderna, se utilizaba en plural, pues ese territorio estaba constituido por diferentes entes estatales, Reino de Castilla y León, Reino de Navarra, Corona de Aragón, Reino de Granada. Si se hace caso son los estandartes que se representan en el escudo actual de España.
Con los Reyes católicos se materializó una unión de Coronas pero no de estados, y es por eso que la Corona de Aragón continuaba manteniendo sus privilegios y sus organismos estatales propios.
Con la entrada de la época moderna, y con la introducción de los modelos renacentistas en las formas de entender y concebir el mundo, se tendió hacia un centralismo, hacia la desaparición de una visión plural de los estados, por eso en España, como en Francia, se tendió hacia una política de eliminación de privilegios en los diferentes territorios estatales, un trabajo del que se encargo el famoso y “velazquino” Conde Duque Olivares.
El modelo territorial del Estado español, es un modelo de matriz francesa, pero en su versión “Low Cost”, con un toque de picaresca. Des de siglo XVII, el modelo federal del territorio español desapareció a base de guerras, Portugal se independizó, Catalunya sucumbió, Castilla se afirmó como eje de rotación del estado español.
Después de cuatro siglos de monotonía castellana, donde ha sido imposible afirmar una alternativa periférica de España, se nos quiere vender la moto de un modelo que no tiene ningún fundamento en el ideario común de la sociedad española.
Se dice que el modelo es Alemania, pero se olvidan que Alemania es Alemania, y se formó como tal a finales del siglo XIX, con una larga concepción federal de sus territorios. La trayectoria de España se aleja mucho, muchísimo de este modelo.
Es totalmente legitimo defender un modelo territorial proprio, pero se debería analizar sus posibilidades de éxito, porque sino restará otra cortina de humo, discursos vacios.
El modelo federal tuvo sus posibilidades en el primer periodo de transición, pero la España autonómica, aunque parezca lo contrario, condeno la España federal al ostracismo.
De los cinco grandes territorios españoles, los ya citados reinos del periodo medieval, que marcaron las diferentes identidades de la población española, se ha pasado a 17 comunidades autónomas, lo que dificulta aún más la afirmación de esta modelo federal.
Porque de las 17 comunidades se derivan actualmente 17 identidades distintas, el territorio institucional produce identidad, y todos los territorios quieren los mismos privilegios, el famoso “café para todos”.
Utopía, era el nombre de una obra maestra de la literatura universal. Más concretamente era el nombre de una isla “imaginaria” donde existía un gobierno ideal, donde todo el mundo encontraba su lugar, todo el mundo podía representarse.
Utópica, imaginaria, seria la calificación de este modelo federal del estado español, esperando que sus defensores no terminen como el autor de Utopía.

La saturación territorial del Baix Penedès

2010-08-24T03:59:00.001-07:00

Se acaba el verano en la Costa Daurada septentrional. Ha sido un verano intenso, con novedades, pero en el que se han repetido los mismos problemas de siempre. Estos problemas se pueden resumir en una palabra, saturación del territorio.

Esta saturación del territorio produce una serie de externalidades que sufren exclusivamente la gente que reside todo el año en la comarca, y más concretamente en los municipios de la costa, El Vendrell, Calafell y Cunit, que sufren esta saturación y sus consecuentes externalidades.

Pondremos algunos ejemplos de este tipo de externalidades, e intentaremos proponer, desde la modestia, siempre desde la modestia, unas hipotéticas soluciones.

Para empezar, se podría hablar de los problemas de movilidad y el de aparcar. Si un ciudadano del Vendrell, Calafell o Cunit, se atreve a ir en coche a las zonas de playa de su municipio, vera como es casi imposible, aparcar el coche. Muchas plazas están ocupadas por vehículos de veraneantes, que estacionan el coche en el mismo sitio durante un mes, con el agravio que esto comporta para los residentes.

Una de las soluciones al problema seria tomar ejemplo de Barcelona, lugar de origen de muchos de los veraneantes. Allí la creatividad progresista no tiene límites, y se inventaron la zona azul, para estacionar temporalmente, a un precio elevado, y una zona verde, para residentes exclusivos, a precios módicos o irrisorios, para evitar el agravio a los residentes barceloneses, y si un residente de fuera de Barcelona se atreve a aparcar en la zona verde, la multa es considerable. Esta práctica de favorecer a los residentes de Barcelona, se denomina discriminación positiva.

En los municipios costeros del Baix Penedès se debería hacer lo mismo, discriminar positivamente a los ciudadanos residentes, y los no residentes que se adapten a las necesidades, como hacemos todos cuando vamos a Barcelona.

El tema de los CAP, Centros de Atención Primaria, porque del Hospital Comarcal ni hablamos, pues antes de acabar su construcción ya estaba desfasado, debido al crecimiento demográfico espectacular de la comarca, y la falta de previsión de unas autoridades superfluas.
En los CAP, hay una plantilla proporcional al número de habitantes censados del municipio en el que se encuentra. Por ejemplo, en Cunit, la población residente es de 13.000 habitantes, pero en verano se llega a una cifra de 50.000 habitantes o más, pero el numero de médicos, enfermeras y auxiliares es el mismo, por lo que la saturación se materializa más que nunca. Y quien sufre el desagravio, los residentes. Sabiendo que existe esta población flotante que durante cuatro meses viene a residir en nuestros municipios, por partes de las autoridades encargadas de la sanidad, se podría augmentar la plantilla proporcionalmente al numero de personas que vienen a vivir en estos municipios, ¿tan difícil es? ¿No son capaces? El beneficio no solo seria para los residentes, sino que también se verían beneficios la población flotante, todos contentos.

Por ultimo, el tema de la seguridad. Para empezar que el número de Mossos de Esquadra es muy deficiente para cubrir el territorio de la comarca, y si encima le sumamos el dato de la multiplicación de la población durante el periodo estivo, el perjuicio es mayor. La Policía Municipal, más o menos, sufre las mismas problemáticas, de allí la dificultad de solucionar los problemas del Top Manta o la voluntad de cubrir la seguridad de la totalidad de los municipios costeros. La solución pasaría por augmentar el número de efectivos para estas fechas veraniegas, desde la Generalitat a los Ayuntamientos se debería encontrar una solución que permitiera la presencia de mas efectivos. Patrullas mixtas con agentes con experiencia y los futuros policías que hacen sus estudios en la Academia de Mollet.

Los residentes del Baix Penedès estamos saturados, como nuestro territorio. No es justo que durante cuatro meses queramos desaparecer de nuestros municipios por el descontrol y la saturación territorial que se localiza en ellos, y de los que no se encuentras soluciones.

Esta claro que la gestión de estas problemáticas por parte de nuestro delegado territorial de la Generalitat ha sido nefasta, y si tienen la posibilidad lean su última entrevista en el semanario del 3 de Vuit, no tiene desperdicio, sus respuestas son para enmarcar, su incapacidad, y sobretodo, el desprecio con el que habla de nuestra comarca, son censurables.

El “Zapatero” tarraconense, debería saber que los votos dan autoridad, y sobre todo, responsabilidad, pero no inteligencia. Y la falta de esta última la sufrimos los ciudadanos del Baix Penedès.

Top Manta, ¿Por qué el Baix Penedès?

2010-08-20T10:19:00.001-07:00

En un principio parecía que tendríamos un mes de Agosto, caluroso, con días de playa, y tiempo para disfrutar de nuestras vacaciones en la Costa Daurada septentrional, pero hemos salido en todos los medios de comunicación, nacionales, estatales e internacionales. ¿Promoción turística? ¿Calidad de los servicios?, pues no.

La gran novedad de este verano no han sido, por suerte, los incendios de los pocos espacios verdes que quedan en esta comarca, más bien porque ya no quedan espacios, pues esta todo o casi construido, sino el efecto o la presencia de los archiconocidos “manteros” o los “top manta”.

Una presencia que seguramente algún geógrafo iluminado, o algún antropólogo urbano estará estudiando para su tesis doctoral, pero que actualmente, daña, y de que manera, no solo, lo que todos dicen, la imagen de un municipio, y, en este caso, de una comarca entera, sino que dañan, y seriamente, la legitimidad institucional, no solo de los alcaldes, sino de los municipios y de la ley misma.

Pero la pregunta interesante, y que nadie veo que se ha hecho seria la siguiente: el por qué de la presencia de estos “manteros”, en la comarca del Baix Penedès, y más concretamente en los municipios del Vendrell y Calafell.

En los últimos tres decenios, esta comarca encabeza las clasificaciones de crecimiento demográfico de Catalunya. Este crecimiento se fundamenta, mayoritariamente en el crecimiento migratorio, es decir, que la población crece, no porque sus habitantes se reproduzcan más, sino porque en ella, vienen cada año más población a vivir, la mayoría de la cual forma parte de la primera corona metropolitana de Barcelona.

Esta comarca, y más concretamente estos dos municipios, junto con los de Cunit, no sólo han sufrido ritmos de crecimientos geométricos, unos crecimientos que se deberían producir en una escala temporal de trescientos años, y que se han producido en treinta años, sino que ha esta revolución demográfica oficial, hay que sumarle, el aumento de población, que técnicamente se denomina flotante.

La población flotante, se podría definir, como la población que esta empadronada en un municipio, en este caso, en los municipios del área metropolitana de Barcelona, pero que oficiosamente viven en uno de los tres municipios baixopenedesencos citados, pero que oficialmente no existen.

El factor negativo de esta población flotante es que como oficialmente no existen, en el momento de programar y diseñar la ordenación del territorio por parte de los organismos oficiales de la Generalitat, no se cuentan con ellos, y en el momento de la verdad, en la realidad que vivimos los ciudadanos de esta comarca, esta saturada, porque si oficialmente viven 25.000 en realidad son 100.000 o más, y técnicamente los Ayuntamientos, los centros médicos y toda una serie de servicios, que se denominan públicos, literalmente se saturan, y el perjuicio es para los autóctonos.

Que este análisis rápido no suene como escusa, lo injustificable es injustificable, pero este problema de los manteros sigue una lógica que podríamos denominar técnicamente de los “vasos comunicantes”.
Por ejemplo si el numero de policías que deben controlar un municipio se determina a partir de la población oficial, 25.000, esta claro que llegan a la saturación si deben cubrir una población oficiosa de 100.000. A esta realidad hay que añadir la presencia de los “manteros”, y su condición de dinamicidad, es decir que se mueven, y la policía tiene o tendría que ir detrás de ellos, llega un punto que las autoridades policiales deben elegir hacia donde mandar la policía, o controlamos toda la población, o controlamos los “manteros”, de allí la teoría de los vasos comunicantes, si el liquido se dirige a un vaso el otro se queda vacío proporcionalmente a la cantidad de liquido que circula de un vaso para el otro.

¿El problema de fondo cual seria?, que si se incumple una ilegalidad, automáticamente la autoridad política, y mas concretamente, sus cualidades morales desaparecen. Por ejemplo: con que autoridad un policía local me puede multar a mi, por una infracción leve, siendo yo rediente del municipio, pagando sacrosantamente mis impuestos, mientras a los “manteros”, no residentes en el municipio, se los cubre con una manta de impunidad?

Y que conste como dicen en Italia, que los “manteros” son “l’ultima ruota del carro”, pero al final seguimos pagando justos por pecadores, todo continua igual, los débiles somos nosotros.

La falta total de planificación territorial que ha sufrido esta comarca por parte de las autoridades competentes, suele tener estas consecuencias, los americanos, muy dogmáticos, lo denominarían “Collateral Damage”.

¿Responsabilidades?, ninguna, claro.

La Frontera de la vergüenza

2010-08-04T01:51:00.001-07:00

Una frontera no deja de ser una lugar simbólico, un lugar, hasta cierto punto sagrado, porque delimita las áreas de influencia y de acción de instituciones y organismos políticos, ja sean Estados, Regiones, Provincias, Comarcas o términos municipales.
El hecho que una frontera esté localizada en un sitio y no en otro depende de una serie de equilibrios institucionales, a veces es consecuencia de un conflicto bélico, lo que supone un sacrificio en vidas humanas, de ahí el carácter sagrado, y es por eso que se respeta su institución como tal.
Después de esta pequeña introducción, sobre lo que significa una frontera, trataremos de centrarnos en la que nos incumbe.
Nos situaremos en el espacio y en el tiempo. Espacialmente nos encontramos en la frontera provincial entre las provincias de Tarragona y Barcelona, en el termino municipal de Cunit, y más concretamente en el torrente d’en Pedró, un torrentillo, que no suele llevar agua, y que curiosamente, fue elegido en 1833 como limite entre estas dos provincias, dándole no sólo un valor simbólico, sino que también funcional.
Es para todos conocido, que durante los meses de verano, el municipio de Cunit recibe muchos visitantes temporales, que aprovechan el buen tiempo para ir a la playa y disfrutar del buen clima y del buen ambiente de Cunit.
Con el aumento de población en verano, una característica que se repite cada año, lo que debería ser previsible para las autoridades municipales, la depuradora de aguas, voluntaria o involuntariamente vierte aguas a este torrentillo. Esta frontera se convierte, pues, en un vertedero de aguas residuales, que puntualmente se repite, y que con un poco de mala suerte, esta corriente de agua llega hasta la playa, con los inconvenientes que ello comporta.
Como decía anteriormente, el aumento de población es previsible, y los responsables de gestionar esta situación, brillan por su ausencia, porqué el agua sigue vertiéndose, lo que condiciona no solamente la calidad de las playas y las aguas de Cunit, sino que también la imagen que se da como pueblo, y la imagen de los responsables de tal contaminación.
Esperando una rápida y correcta solución del problema, seguimos esperando, y nos merecemos una explicación.

La Vegueria Penedès

2010-08-04T01:50:00.002-07:00

En el moment d’escriure l’article, manquen 24 hores pel ple convocat al Parlament de Catalunya, per tal d’aprovar la nova llei de Vegueries i la també llei de l’Àrea metropolitana de Barcelona.
En aquest cas, a nosaltres ens interessa , la llei que fa referència a les Vegueries, de la llei referent a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ja n’en parlarem en un altre article.
Doncs sí, el que semblava impossible, s’ha convertit en una cosa més que probable, tot depèn del compromís dels politics del nostre territori amb nosaltres, els seus habitants, i amb el territori mateix, amb la seva historia i la seva geografia.
Alguns hi estan a favor, preferentment CiU i el PP, els que no governen a la Generalitat, en canvi, tots els partits que governen a la Generalitat, es mouen entre un no rotund, com el PSC, un no pragmàtic, els de ICV, i un no però si, o un si però no, dels membres d’ERC, esperant que resolguin els seus problemes, interessos existencials, abans del ple de dimarts 27.
Cal recordar, en referència a AFP, l’Àmbit Funcional de Planificació, el germà petit de la Vegueria, el Penedès en tindrà un, finalment els partits es varen posar d’acord, i això és un acte de responsabilitat política i cal reconèixer, i felicitar a tots els membres, de tots els partits, que varen votar l’aplicació d’aquest àmbit.
Però el fet característic d’aquest Àmbit i d’aquesta futura vegueria és la seva legitimació. Formalment, la legitimació de l’Àmbit i de la futura Vegueria, l’hauria de donar la llei que s’aprovarà el proper dia 27, és a dir el Govern de la Generalitat, i més concretament la Conselleria de Governació, que proposa una visió territorial de Catalunya dividida en diferents Vegueries, i que en un principi no tenia prevista, i formalment no la té encara, la formació i institucionalització de la Vegueria Penedès.
Però en aquest cas cal afegir un aspecte, que potser les altres vegueries no posseeixen, la legitimació popular. Les 7 vegueries amb que el govern de la Generalitat vol dividir el territori de Catalunya, s’han decidit a la seu del DPTOP, i més concretament, el personatge on recau tota la responsabilitat ideològica del projecte de Vegueries, el geògraf metropolità, Oriol Nel.lo. Les reticències ideològiques i electoralistes, que no consentien desplegar aquesta vuitena Vegueria, el Penedès, han estat superades, gràcies a les voluntats i a la perseverança de gent de la terra, del territori penedesenc, que durant aquest cinc anys de treball i lluites institucionals, han pogut i han aconseguint una fita històrica, no només pel Penedès sinó que també per tota Catalunya.
Aquest grupuscle de penedesencs, no ha deixat mai de creure en la seva lluita i en el bé del Penedès i de la seva gent, autòctona i nouvinguts, perquè l’important es que tots se sentin agust en una terra que sempre ha acollit a tothom sense discriminacions.
És per això, que parlem de legitimitat popular, perquè han estat ells, els que han conduit una campanya de sensibilització, han estat ells, sense filiacions politiques, demostrant un sentit de transversalitat, que mai havia existit, que han continuat a creure en el projecte, tot i els entrebancs, que han existit, però que no han impedit perdre la moral i la cohesió d’aquesta gent compromesa amb tots nosaltres i el nostre territori.
No he volgut posar cap nom i cognom, perquè l’altruisme i l’anonimat personal, ha imperat al llarg d’aquests cinc anys, sense voler prendre protagonisme, cap tipus d’egocentrisme, i sempre el Penedès per davant de tot i tots.
Si el proper 27, s’aprova la constitució de la vuitena vegueria , la del Penedès, haurem de recordar-nos, per sempre, d’aquesta gent, perquè els politics, excepte alguns casos específics, i que cal felicitar, han anat sempre per darrera, en els últims temps, i veiem com la veu reivindicativa provenia de la base, del territori, han començat a sentir aquesta veu, i ara molts, volen posar(se) nom i cognoms, el que vulgarment es coneix com sortir a la foto...
Que surtin a la foto, però la feina dura, l’ha fet gent simple, cordial i del territori, que segurament no sortiran a la foto, perquè l’autor, l’element més important i decisiu de la foto, no hi surt mai...
gràcies a aquesta gent, a aquest fonamentalistes del Penedès.

Ordenar el territorio del Baix Penedès

2010-08-04T01:50:00.001-07:00

La calidad de vida de las personas que viven en un territorio determinado, está condicionada por una serie de circunstancias, entre ellas, una de las más importantes es la de ordenar el territorio, gestionar territorialmente un espacio delimitado, lo que los franceses denominan, "el aménagement du Territoire".
Desgraciadamente, en este sentido, no somos franceses y Cataluña no es una región de la República Francesa. La realidad nos obliga aceptar nuestra condición de catalanes al interno de un estado, el español, que no tiene la misma sensibilidad al respecto de lo que denominábamos, "la ordenación del territorio".
Un territorio no se califica por su crecimiento, ya sea absoluto o relativo, sino por su grado de estructuración, su nivel de ordenación, que permita una gestión correcta del territorio, lo que acaba determinando la calidad de vida de la gente que vive en dicho territorio.
Esta máxima política, porque la ordenación y la gestión del territorio no dejan de ser ideologías políticas, no aparece en el decálogo profesional no sólo de los políticos españoles, sino que también "brilla por su ausencia", en el decálogo de los políticos catalanes, y aún más, en las prioridades y sensibilidades de los políticos de la comarca.
En treinta años de democracia, treinta años equivale a una generación, no ha sido posible crear un instrumento, una institución, un directorio, vinculante, que consienta poner un orden y un sentido al crecimiento de nuestra comarca.
Debemos recordar en esta sede, que nuestra comarca, el Baix Penedès, es la comarca que más ha crecido de toda Cataluña, con unos índices que sobrepasan, de largo, las medias de los índices de crecimiento del Principado. Más concretamente, y sólo desde la vertiente demográfica, desde 1981 hasta el 2009, nuestra comarca ha pasado de los 29.722 habitantes a 98.861. Como podrán apreciar el crecimiento ha sido considerable, y aquí nos formulamos los interogantes que tienen una difícil contestación, y que la gente debería hacer;
Este crecimiento ha comportado una mejora en nuestra calidad de vida? Todos hemos salido ganando? O sólo algunos? El territorio está mejor? El medio ambiente ha sufrido las consecuencias de este crecimiento? Ha valido la pena? Debe seguir creciendo? Crecer significa mejorar? Cantidad o calidad?
Lo que queda claro y está contrastado estadísticamente, es que nuestro territorio está saturado, saturado de infraestructuras, saturado de presión urbanística, y saturado por una falta de modelo económico y territorial que permita pensar en un modelo de gestión del territorio que beneficie al conjunto de su población.
Como decíamos, en treinta años, nos ha faltado esta sensibilidad por la ordenación del territorio, y nuestro paisaje se llenaba de cosas, sin orden, por aquí y por allí, creando en nuestra comarca, lo que se conoce como el efecto del "cubismo"; donde cada parte del territorio responde a una propia lógica, sin tener una visión de conjunto; como en los cuadros de Picasso donde cada pedacito responde a su lógica interna y se nos hace difícil poder ver la naturalidad del rostro del objeto que el pintor quería representar.
Ha llegado el momento de acabar con este inmovilismo institucional, con la incapacidad, por parte de la clase política, de crear y formalizar un instrumento de gestión del territorio, de nuestro territorio, que permita ordenar el crecimiento estratosférico que ha sufrido nuestra comarca en los últimos treinta años. Crecer por crecer es como comer por comer, una inconsciencia, y si realmente lo que queremos es mejorar nuestra calidad de vida, hemos de empezar a decir basta al crecimiento desmesurado que inviste nuestra comarca, los políticos deben ser conscientes, que el territorio no puede más, que si no hay un modelo económico alternativo en comarca es su culpa, que no han sabido ver la crisis que se nos venía encima, no han sabido proyectar en el territorio un modelo de ordenación compatible con la calidad de vida de sus habitantes, el fracaso de esta incapacidad se ve reflejada en la crisis que estamos sufriendo día si, día también.
Un pequeño ejemplo de esta miopia territorial de nuestra clase política es el proyecto de Logis Penedès, que representa un crecimiento cuantitativo, y no cualitativo, que condiciona la calidad del conjunto de nuestro territorio. En el proyecto del Logis, que nadie se engañe, el territorio se contempla como un simple "background", un simple ambiente donde sitúa una empresa, que ni será de la comarca, ni producirá riqueza, ni valor añadido, y el único que representará será un consumo de espacio, de territorio, provocando una serie de externalidades que pagaremos el conjunto de la comarca. Todo el territorio del Baix Penedès sufrirá las consecuencias negativas, aunque sólo se haga en un lugar determinado, el triángulo, Arboç-Banyeres del Penedes-Sant Jaume dels Domenys, todos lo sufriremos.
Algunos políticos "cortoplacistas", con una visión de corto plazo, es decir, los que sólo piensan en el tiempo en el que ellos están en el poder, dicen que el Logis es bueno para la comarca, que producirá hasta 5000 puestos de trabajo, pero qué tipo de trabajo?, y con qué sueldos?, será un trabajo precario y sin posibilidades de conseguir un trabajo de calidad, que produzca valor añadido, que es lo que necesita esta comarca.
En fin, esta comarca necesita ordenación y gestión del territorio más que nunca, el crecimiento nos ha rebasado y hace falta ser conscientes de este hecho.
Mi profesor en Bologna, Franco Farinelli, nos decía en sus lecciones magistrales, que cuando el sabio señala la luna, el tonto mira el dedo y no la luna, ha llegado el momento de afrontar la situación territorial de nuestra comarca , más frágil que nunca, ha llegado la hora de mirar la luna y no el dedo ...

El concepto de nación y Catalunya

2010-08-04T01:49:00.002-07:00

Por fin, el Tribunal Constitucional ha dado a conocer su sentencia sobre el Estatut de Catalunya. En ella, el Tribunal Constitucional ha eliminado algunos artículos, ha reinterpretado varios y ha dado el visto bueno al resto de artículos que formaban el texto estatutario.
De todos los artículos que ha eliminado el Tribunal Constitucional, el más simbólico, es el que hace referente al concepto de nación, y que interpela uno de los aspectos más sensibles de la sociedad catalana, el aspecto de la identidad, el sentimiento de comunidad nacional.
El concepto de nación es uno de los pilares identitario de cualquier comunidad cultural, y se concibe como un pretexto, como un aspecto preliminar a la formación de un organismo territorial de carácter político, es decir, un estado moderno. De esta conceptualización surge la conocida expresión de “naciones sin estado”.
Pero, ¿qué es lo que necesita una nación para convertirse en estado? ¿Qué es primero el estado o la nación? ¿todas las naciones son estados? ¿todos los estados son naciones?
Para que una nación se convierta en estado, debe poseer lo que se conoce como el principio de autodeterminación, a partir del cual, una colectividad cultural, que previamente se ha constituido, de algún modo, en colectividad territorial, hace uso de tal principio, y se constituye en estado. Este principio de autodeterminación no deja de ser uno de los ideales, que junto a la declaración de los derechos del hombre, surgió de la revolución burguesa, que se desarrollo en Francia a finales del siglo XVIII, y que se conoce popularmente como la Revolución Francesa.
No deja de ser paradójico, que este principio de autodeterminación, es decir, que me auto declaro independiente, tiene de ir acompañado por un reconocimiento internacional e institucional del resto de naciones, constituidas como estados. Sin este reconocimiento internacional, la autoderteminación se queda en papel mojado, sin el beneplácito del resto de naciones, constituidas como estados, no puede concebirse la nación como tal, i el principio de autodeterminación, como instrumento valido para constituirse como estado.
Sin nación no hay estado, pero ¿sin Estado hay nación? Seguramente todo dependa de la concepción que se tiene de la forma y el funcionamiento del estado, que permitiría el reconocimiento de una o varias naciones constituyentes. El estado ideal, no deja de concebirse como la constitución formal a nivel territorial de una nación o de varias que han llegado a un acuerdo para constituirse como estado reconociendo sus peculiaridades intrínsecas.
Hay naciones que no poseen estados, pero que se sienten identificadas con el estado que les representa territorialmente, una minoría. Pero la gran mayoría de naciones que reivindican su condición como tal, y que pretenden erigirse como estado, se encuentran localizadas en una serie de estados que no respetan su identidad y sus manifestaciones, y que por lo tanto deciden de formar un estado propio, basándose en el principio de la autodeterminación.
Catalunya se situaría en esta línea conceptual. Con el paso del tiempo, y la democratización de España y de sus instituciones, Catalunya se ha desarrollado como colectividad territorial, y a partir de una historia, cultura y lengua propias, ha desarrollado una identidad nacional, un concepto de nación, que ha querido plasmar en el texto estatutario, y que el Tribunal Constitucional ha censurado de manera enérgica.
Pero ¿cual seria el temor de este Tribunal?, ¿Cuál es el problema de que Catalunya sea concebida como nación?
El temor no deja de estar fundado, si se concibe el estado de manera univoca, como si la identidad española fuera única e indivisible, como bien esta inscrito en la constitución, y, como también señalada la constitución, las fuerzas armadas están instruidas para mantener y asegurar dicha unidad.
Si Catalunya se constituyera como nación, y eso es lo que pretendía, y pretende aún el Estatut, entraría a formar parte del club de las naciones, y por derecho, no automáticamente, pero si formalmente, podría constituirse como estado aplicando el derecho de autodeterminación de las naciones, principio escrito en la carta constituyente de las Naciones Unidas.
Lo que pretende el Estado español, mediante el Tribunal Constitucional, es impedir que Catalunya sea considerada como tal, como nación, y como máximo permite la denominación de nacionalidad, que substancialmente, no deja de ser concebido como una nación informal, sin sus derechos adquiridos.
España se comporta como Francia, que trata a la nación Corsa, como colectividad territorial y no como nación, una forma encubierta de prohibir la concepción y la autodeterminación de una comunidad cultural que se siente nación por voluntad propia, como le sucede a Catalunya.
La disputa continua.

El Marketing Territorial

2010-08-04T01:49:00.001-07:00

L’economia globalitzada mou els diners, els capitals, arreu del globus terraqui. Però els beneficis, produïts per les inversions que es realitzen amb els capitals i els diners, s’han de realitzar en punts concrets del nostre globus terraqui, s’han de localitzar en uns territoris concrets. Aquest territoris venen seleccionats per les seves qualitats intrínseques.
Des dels anys vuitanta es va començar a desenvolupar una especialització dins de les ciències geogràfiques, el que actualment es coneix com Marketing Territorial, que cercava de fer conèixer les potencialitats, qualitats i capacitats de cada territori, potenciant les seves possibilitats en els camps de les inversions econòmiques, permeten una estructuració dels sistemes econòmics i socials.
Com tots vostès podran deduir, és en el territori, les seves qualitats i característiques, on recau la importància major que defineix el desenvolupament d’un marketing, d’una imatge determinada, d’una línia interpretativa, que potencií les qualitats del territori en qüestió.
Com es defineixen les determinades qualitats d’un territori?quin són els criteris que poden seleccionar la informació territorial per transmetre en les campanyes de marketing territorial?
Principalment són les dimensions verticals (la Història) i horitzontals (la Geografia) dels territoris, les que determinen, en major mesura, les qualitats de les informacions, que serveixen per fonamentar una campanya de marketing territorial.
És el paisatge, aquest concepte complexa, el que uneix les dues citades dimensions, quan s’analitza el paisatge es retroben aquestes dues dimensions, al mateix temps, sense aquestes dues dimensions el paisatge no existeix.. Quan es manipula el paisatge, sobretot a partir de transformacions urbanes, es corre el perill de cancel•lar la natura de les dues dimensions, de transformar-les, i conseqüentment, es renuncia a una sèrie de qualitats territorials, que han de determinar, d’una manera o d’una altra, l’èxit d’una campanya de marketing territorial.
La competició entre els diversos territoris del nostre globus terraqui, ha estat potenciada per això que comunament es coneix com l’economia global. Al posar tots els territoris en contacte entre ells, amb la revolució dels mitjans de comunicació i d’informació, ha provocat una competició entre ells per tal d’obtenir i atraure els capitals d’aquesta economia globalitzada.
Per entendre’ns, i salvant les distancies, el marketing territorial consistiria en saber promocionar el territori, a partir de les seves qualitats, per tal d’atraure capitals. En el període de crisi econòmica que estem vivint, un bon marketing territorial pot ser determinant per tal de sortir d’aquesta crisi, o en els pitjors dels casos pot condemnar un territori a una crisis endèmica, i fins i tot, a la seva desaparició.
Quin Marketing territorial podríem desenvolupar a la nostra comarca per tal de superar la crisi que ens envolta? Quines son les qualitats del nostre territori? No deixen de ser preguntes subjectives, i no podrien obtenir que respostes subjectives, però la validitat de les preguntes no desapareix. Però sempre s’han de tenir presents les dues dimensions que hem comentat anteriorment, sense aquestes dimensions, no hi ha cap marketing territorial que aconsegueixi un objectiu positiu.
Tot depèn de la responsabilitat humana i política que poden tenir els càrrecs responsables de la gestió territorial de la nostra comarca. Sense esforç, i sense imaginació es pot caure en la simplicitat i en la temeritat.
El resultat el tenim davant dels nostres ulls, la voluntat de veure les transformacions paisatgístiques que ha sofert la nostra comarca, és nostra, únicament nostra. La proliferació de l’entramat urbanístic en els diferents pobles denota una transformació del territori, que a nosaltres toca de jutjar.
N’ha valgut la pena? Potser si, segurament no.

De la crisis global a la crisis local

2010-08-04T01:48:00.000-07:00

Hace tiempo que se dice que estamos en crisis. Y cuando nos ponemos a pensar en esta dichosa crisis, vienen en mente las palabras del exministro de economía Pedro Solbes , que pronunció en una conferencia; “esta crisis servirá para separar los buenos de los malos miembros de nuestra economía”, en fin, que nuestro exministro intentaba ver el lado bueno de la crisis que nos acecha y esto tiene su merito.
Lo que realmente quería decir el señor Solbes, es que con esta crisis, supuestamente, se pondría fin a la época de lo que los italianos denominan “Furbetti der quartierino”, literalmente, los listos del barrio, técnicamente diríamos los especuladores sin escrúpulos.
Si transportamos esta reflexión a un contexto geográfico, conseguiríamos entender lo que esta sucediendo con las economías de varios países, entre ellos España. En los últimos tiempos ha proliferado un acrónimo anglosajón muy sutil, los países denominados PIIGS. Donde cada letra corresponde a la inicial de cada uno de los países de la zona euro en los que sus economías están al borde del precipicio.
La P está por Portugal, las dos I están por Italia e Irlanda, la G por Grecia y por ultimo, y esperando sea solo fruto de la casualidad la S, por Spain, es decir, España.
Todo el mundo reconoce que esta crisis nació, se gestó, en Estados Unidos, con la ya famosa crisis de las hipotecas. Debido a las características intrínsecas de nuestra economía global, la crisis se expandió por todo el mundo tramite el famoso efecto domino, donde una ficha tira a la otra. Demostrando una vez más, lo que ahora muchos politólogos denominan la transversalidad interna de nuestra economía, de “l’economie-monde” hubiera dicho el histórico Fernand Braudel.
Pero que está sucediendo durante los últimos meses, semestres? Parece que una parte de las economías nacionales se están recuperando y otras economías, al contrario, están empeorando su situación, como es el caso de la economía de los países PIIGS, y mas concretamente, porque está mas cerca, nuestra economía, la española.
Tomando al pie de la letra las palabras del ex ministro Solbes, esta crisis esta dejando por el camino las economías que habían crecido con un modelo especulador, como es el de la construcción, y entre estas economías se encuentra la española. Al fin y al cabo las economías mejor estructuradas y basadas en crecimientos reales y en el valor añadido, véase Estados Unidos, Francia, Alemania, Reino Unido…, están saliendo del bache, mientras que las economías de los países PIIGS, están pagando con creces la irresponsabilidad , la falta de control y un rigor económico que nos esta llevando por el camino de la amargura, y sino que se lo pregunten a los funcionarios, preparados o no, al Gobierno le da igual, a poner el dinero en el sistema, el dinero que alguien se llevó especulando, pero también el dinero que se les prestó a los bancos hace ya casi un año, al fin y al cabo, son los funcionarios y los pensionistas, los que con sus recortes, están intentando volver a poner en marcha una economía, que algunos denominaran de cristal, otros de papel y muy pocos, sostenible.
La trayectoria de esta crisis no deja de ser cíclica, como todas las crisis, porque de un contexto local, se transportó a una escala global y ahora vuelve a una escala loca, en fin el círculo eterno, el pez que se muerde la cola. Pero con una sutil diferencia, que los que han pagado los platos rotos, las economías que peor lo están pasando, las de los países PIIGS, no son las que provocaron la crisis pero si son las que la están sufriendo en mayor medida.
Este seria pues el mensaje escondido, la lectura entre líneas, de las palabras del exministro, que queriendo o sin querer, adelantó que la economía española era una de las mas superficiales, en temas de estructuración del conjunto económico, y por consecuencia que nos tocará, sufrir mas que nadie.
Pero donde reside el problema de fondo? El mismo partido del exministro Solbes, emprendió una campaña con un lema muy significativo; “nos pueden quitar de la crisis los que nos han condenado a ella?”, una bueno pregunta, pero un problema que no aporta ninguna solución porque la crisis ya no nos la quita nadie. La pregunta que uno debería hacerse, vamos la que yo me hago, es; “nos pueden quitar de la crisis los que no vieron la que se nos avecinaba?” cuando la palabra crisis, estaba proscrita en los discursos oficiales y en los pensamientos íntimos y húmidos de más de un político de su partido.
La solución, como siempre repetía mi profesor de Bologna, Franco Farinelli, la solución es una y una sola, empezar todo de nuevo, pero intentado mejorar los miembros de la tripulación que deben conducir la economía española a un resurgimiento más y mejor estructurado, en fin, una economía que permita tener una visión a largo plazo, porque esta es la escala que permite desarrollar una sociedad de manera justa y sostenible, y nuestros políticos profesionales aun no se han dado cuenta, ellos continúan pensando en sentarse, en el sillón, el del poder.

La Unión Europea, Alemania y la crisis

2010-08-04T01:47:00.002-07:00

Durante los últimos seis meses, la Unión Europea ha estado bajo la dirección del gobierno de España. Como habrán podido observar, en los telediarios, la temática europea ocupaba un espacio y un tiempo significativo pero las noticias no han sido del todo buenas.
Cuando se habla de Unión Europea la gente tiene la sensación de que se esta hablando de algo lejano, de algo poco próximo a sus intereses y preocupaciones, sin darse cuenta de lo realmente relevante que llega a ser este organismo para nuestro país.
Se dice que el proyecto europeo esta en vía muerta, que no hay futuro, que no deja de ser un proyecto de matiz económico y que no conlleva un proyecto de carácter político, en fin, que fuera del euro, no tenemos nada o muy poco de europeos, pero ¿que representa la Unión Europea, y más concretamente su proyecto político?
La Unión Europea es el resultado de un largo trayecto político entre varios estados. Todo empezó con el fin de la Segunda Guerra Mundial, cuando el continente europeo presentaba una realidad muy desoladora. La CECA fue el primer de los prototipos de acuerdos políticos, que fijaría el camino a seguir hasta conseguir lo que actualmente conocemos como Unión Europea de 27 estados. A grandes rasgos de la CECA se pasó a la CEE y de esta, después del tratado de Maastricht, se concluyó con la actual Unión Europea.
Desde un principio, se intentó fraguar una unidad de carácter económico que, con el paso del tiempo, desembocara en una unidad de carácter político, una unión de estados, pero el proyecto final todavía, y aun tendremos que esperar años, no se ha logrado.
¿Cual podría ser la dificultad que impide la realización de este “sueño”, que consiste en unir políticamente los estados que se encuentran en el continente europeo?
Primero de todo la dimensión histórica. La historia europea nos demuestra una diversidad de culturas y estados en este continente. Si además sumamos el numero de conflictos bélicos que han acompañado las vicisitudes de estos estados, podremos llegar a una rápida conclusión que el periodo que estamos viviendo actualmente, no deja de ser utópico, si lo comparamos con la realidad del continente europeo de hace, apenas 80 años.
La Unión Europea no deja de ser una organización supra-estatal, que como dice la palabra, se sitúa en un nivel superior al estado, que supera la concepción política y geográfica del mismo, en pocas palabras, mientras existan estados no podrá existir una Unión Europea como debiera ser, es imposible desde un punto de vista político.
Como ejemplo podríamos citar, la famosa crisis económica de Grecia, y porque no, la de nuestro estado, que no deja de ser importante a nivel europeo.
Los países de la zona euro, que no son todos los que forman la Unión Europea, han delegado sus prerrogativas económicas de un nivel estatal hacia el ente supra-estatal que representa la Unión Europea, de ahí las quejas de Alemania y en menor medida Francia, hacia Grecia y España, porque formalmente es como si formaran parte de un mismo estado, y pagan unos, los Alemanes principalmente, por los otros, Grecia y España, y los alemanes, lógicamente, se están cansando de pagar los despilfarros de sus socios mediterráneos, pero todavía no pueden dar un golpe en la mesa y desentenderse de estos socios deficitarios que comprometen su propio futuro y el del conjunto de la zona euro, y consecuentemente el de la Unión Europea.
Y se preguntaran, ¿Por qué los alemanes continúan pagando las facturas de estos países que no cumplen con las reglas básicas del rigor económico? Se suele decir, desde lo políticamente correcto, que los alemanes actúan de esta manera porque forman parte de un mismo sistema económico, el euro, que en parte no deja de ser cierto, pero ¿que se esconde detrás de lo políticamente correcto? El objetivo ultimo de la creación de un ente supra-estatal europeo, era impedir que en este continente se produjese otra contienda bélica como la que supuso la Segunda Guerra Mundial, no es casualidad que tres de sus fundadores, Alemania, la gran vencida, Italia, y en menor medida Francia, fueran tres de los estados perdedores de la Segunda Guerra Mundial. Todo este proceso se realizó bajo la tutela de la gran potencia vencedora, los Estados Unidos de América, la sombra de Washington planea en Bruselas.
De manera oficiosa, la CECA, y en última instancia la Unión Europea, se formalizó para tutelar el resurgimiento de la Alemania post-nazista, e impedir un nuevo conflicto, Alemania no tiene, aun, las manos libres, no puede dar un golpe en la mesa para decidir su futuro económico, y en última instancia político, y debe sucumbir a la tutela europea, ¿hasta cuándo?.

Made in Spain

2010-08-04T01:47:00.001-07:00

Hace algo más de una semana que acabó el campeonato del mundo de futbol de Sudáfrica 2010, en el que nuestra selección se proclamó campeona del mundo.
Como suele suceder en estos acontecimientos deportivos de proyección global, el nombre de España, la idea de España, y en fin, la marca España, se ha difundido por todo el mundo durante la última semana, y esto conlleva muchas repercusiones positivas.
Si entramos en lo específico, tendríamos que empezar por hablar de lo que técnicamente se denomina “Marketing territorial”. En substancia, el marketing territorial se ha desarrollado y se ha potenciado como consecuencia de la globalización, este proceso que comunica globalmente todos los territorios del mundo. El hecho de poner en contacto la mayoría de territorios del mundo, provoca una competición entre los mismos para atraer el máximo de capitales para dinamizar, al máximo, la economía de los territorios en cuestión.
Y es en este aspecto por lo que el marketing territorial, en suma, la propaganda y la proyección comercial del territorio, tiene su importancia mayor en nuestra era económica, y la victoria de la selección española de futbol, queriendo o sir querer, ha provocado una revalorización del concepto de España, no solo internamente, para los mismo españoles, sino y sobretodo, a nivel internacional, una proyección comparable a la adjudicación de unos juegos olímpicos, o otros eventos similares.
Las instituciones políticas deberían aprovechar este empuje, que ha provocado la victoria de la selección española, para potenciar a todos los niveles, y sobretodo, en la economía del valor añadido; el único sector económico que puede devolver a nuestra economía y a nuestro país a un nivel de desarrollo y de crecimiento realmente positivo y sostenible.
Un ejemplo a seguir, en referencia a la potenciación de la marca España, en lo referente al marketing territorial, seria el caso de Italia. Quizás en nuestro país, debido a la mediterraneidad que nos une a nuestros colegas italianos, el marketing territorial que desarrolla Italia pasa desapercibido, pero con un simple viaje por Europa o por los mismísimos Estados Unidos de America, nos daríamos cuenta de la importancia del marketing territorial, y la imagen que las poblaciones de dichos países tienen de Italia.
El simple hecho de poner el “tricolore” italiano en cualquier producto, conlleva un aporte de calidad, de historia, de solera, que aumenta el valor, no solo monetario, sino cualitativo, lo que anteriormente denominábamos valor añadido, lo que los franceses denominan el “savoir faire”.
Se dice, que los italianos compran el aceite en España, se lo llevan a Italia para embotellarlo y etiquetarlo, y posteriormente venderlo en los mercados internacionales. Si un cliente norteamericano se encuentra en las estanterías de un supermercado el mismo aceite, pero uno etiquetado en italiano y otra en español, no tengan la menor duda, que en caso de elección, la suya seria la italiana, precisamente por el marketing histórico-territorial, que la cultura italiana aplica a todos sus productos.
La moraleja de la historia, seria que, quizás ha llegado la hora de ponernos a la altura de esta cultura italiana, de este marketing histórico-territorial, que con tanto éxito se desarrolla en Italia, donde el Made in Italy, se convierte en sinónimo, de tradición histórica, de calidad, en fin, de valor añadido, en el resto de mercados del mundo.
Desde un punto de vista histórico, cultural, y de la calidad de la marca España, no tendría, en principio, nada que envidiar a la marca Italia, simplemente que los italianos llevan más de mil años vendiéndose de esta manera, y paradójicamente, es uno de los estados mas jóvenes de Europa, precisamente este año se celebrarán los 150 años de la constitución del estado Italiano.
Esta victoria de la selección española de futbol, debería marcar un antes y un después en la proyección de nuestro país en el mundo, una proyección basada en la pluralidad de la realidad española, porque el Made in Italy se basa en la variedad variopinta del territorio italiano, y no exclusivamente en una de sus regiones, porque entre Sicilia y el Friuli, hay muchas diferencias, pero les une el Made in Italy.
Ha llegado el momento de promocionar el Made in Spain, esperando que provoque, el renacimiento de nuestra economía, de nuestra sociedad y de nuestro territor

Baby Boom Baixpenedesenc

2010-05-09T02:52:00.002-07:00

La demografia i la natalitat són dues variables imprescindibles per tal d’entendre les característiques geogràfiques d’un territori. La demografia consent analitzar la potencialitat i les debilitats de la societat que ocupa, literalment, un territori de manera estable i d’una manera estructurada.
En els temps actuals, els aspectes demogràfics prenen la importància necessària quan es comença a parlar de temes col•laterals com ara, immigració, sostenibilitat ecològica, relleu generacional, i així successivament.
Per exemple les grans potencies demogràfiques del moment són la Xina i la India. Aquestes dues potencies del segle XXI, aproximadament sumen 2500 milions de persones. També s’ha de tenir en compte que faltaria sumar-hi uns quant milions més de població que al•ludeixen qualsevol sistema de contabilitat poblacional dels estats en qüestió.
El fet que hi hagin 2500 milions de persones comporta que aquest estats es converteixin en mercats potencials per a les grans marques comercials, però al mateix temps condiciona i fragilitza les institucions i el mateix país, pensem a la famosa política xinesa d’un sòl fill.. Si bé són dos països amb una extensió territorial considerable, el control sobre la societat, esdevé difícil i complexa. La sostenibilitat d’aquesta societat esdevé un desafiament considerable.
Més propers a nosaltres, i més concretament a la nostra comarca, les tendències demogràfiques estan canviant, i això es reflexa de manera substancial al nostre territori. Com varem poder llegir les setmanes passades, els fluxos demogràfics es modifiquen a la nostra comarca, i això té un reflex sobre la societat baixpenedesenca.
Els immigrants deixen de venir, d’arribar, doncs les potencialitats laborals i econòmiques de la nostra comarca s’han redimensionat considerablement a la baixa, la crisi ha requalificat, i de quina manera, el nostre territori, i els immigrants, ja siguin nacionals, estatals o internacionals, deixen de fluir com ho havien fet fins ara. S’ha de tenir ben clar, que la immigració que havia decidit establir-se al territori, era d’un tipus molt específic, doncs estava relacionada, amb el sistema productiu que imperava a la comarca, la construcció. Ara com no hi ha construcció no hi ha immigració d’aquest tipus.
Però és necessària la immigració? Que la immigració comporti una sèrie d’efectes col•laterals, és un fet contrastat, però la immigració en les societats en creixement, és necessària sinó imprescindible. Cal recordar que la societat baixpenedesenca, ha crescut a nivells exponencials, i sense la immigració no hauria estat possible, doncs la natalitat “indigena” de la comarca era molt baixa. Per tal de produir-se un relleu generacional que garanteixi la continuïtat del nombre de població cal que cada família tingui 2,1 fills, aquesta dada, és molt important per garantir el creixement vegetatiu de la societat, hem de pensar que Catalunya com el conjunt de l’Estat espanyol, té un dels índex de creixement vegetatiu més baixos d’Europa, però a la nostra comarca, alguna cosa està canviant, si més no, la gent que m’envoltà i que formar part del meu paisatge quotidià així m’ho demostra.
Que la natalitat estigui creixent el Baix Penedès, és un fet incontestable, l’augment de la població de la comarca, jo no és un fet que depengui de l’arribada d’immigrants o no, sinó que respon a un input local, intern a la societat, els naixements estan condicionant la qualitat del creixement de la població, i això ajuda a estructurar millor la nostra societat, doncs el procés d’assimilació que garanteix una bona acollida de l’immigrant, no es produeix, doncs el nou nascut és originari de la comarca, i la seva integració a l’intern de la societat està garantida, i la seva exclusió, marginació social, desautoritzada.
Aquest floridament dels naixements de nous baixpenedesencs denota una transformació ens els ritmes demogràfics de la nostra societat, implicant una nova concepció de la mateixa, doncs estructuralment, tindrà noves necessitats i noves qualitats. La nostra comarca està endinsada en un procés de metropolització d’origen extern, però que l’afecta i de quina manera, i les reaccions a aquest procés es reflecteixen, per exemple, en els ritmes de natalitat i els règims demogràfics, és un fet del que cal prendre acte.

Connurbació Baixpenedesenca

2010-05-09T02:52:00.001-07:00

Des de fa trenta anys assistim al desenvolupament d’un fenomen molt peculiar. En concret, ens referim al fet de l’existència d’un conitnum urbà entre els municipis de la costa del Baix Penedès, exactament de Cunit, Calafell i el Vendrell.
Aquest fet en determina que formalment es pugui parlar de l’existència d’una conurbació, d’una aglomeració de municipis, en aquest cas al Baix Penedès.
L’aparició d’aquest continum urbà es pot remuntar a principis dels anys vuitanta, quan el ritme de les construccions de que es coneix com segones residencies, responia a un ritme geomètric.
En poc temps, els municipis de Cunit, Calafell i el Vendrell, van veure com els espais “buits”, majoritàriament dedicats a l’agricultura, eren omplerts de coses, més concretament d’edificis, unifamiliars o plurifamiliars, que estenien l’entramat urbà, com una taca d’oli.
El que en un principi varen ser residencies secundaries, on els seus propietaris o inquilins venien a passar els caps de setmana o períodes estivals o de vacances, es va començar a transformar. Va ser a finals dels anys noranta, quan es va començar a documentar la transformació de moltes d’aquestes segones residencies en primeres residencies, doncs, els seus residents, ja no venien en temporades senyalades com les vacances, i s’hi van començar a establir de manera fixa, la temporalitat va donar lloc a l’estabilitat.
Aquest fet, que aparentment pot semblar banal, va començar a transformar el territori. Els ritmes de creixements dels tres municipis en qüestió, van, durant el període de 1960 al 2009, des d’un 4000% a Cunit, passant per un quasi 2000% a Calafell, i un 1000% aproximat pel Vendrell.
Com podem veure aquests nivells són altíssims, i molt difícil de gestionar des d’un punt de vista territorial, provocant una sèrie de sinergies i de fluxos, que si el territori no està preparat, i més concretament la seva classe dirigent encarregada de gestionar qualitativament aquest territori, el distorsionen, i en condicionen la seva qualitat de vida pel conjunt dels habitants, i això és el que ha passat en el últims temps.
Exemples?, un hospital comarcal, que abans de ser inaugurat ja queda petit per la comarca, saturació de la xarxa viaria comarcal degut al volum de vehicles, perquè en part, no existeix un sistema de transport integrat a nivell comarcal. Escoles de primària, secundaria en els famosos barracons, crisi i manca de serveis municipals a molt nivells.
Com es podria solucionar en part aquest problemes?
S’ha parlat durant molts anys de mancomunar una sèrie serveis basics, però els interessos estrictament locals d’aquests municipis ho han impedit, per exemple; els sanitaris, els transports, el servei de neteja, en fi, tota una sèrie de serveis que es poden veure afavorits, precisament pel fet d’aquest continum urbà.
Per exemple, el camió de la brossa de Calafell, que ha d’anar a Segur, ha de fer uns 3 quilometres de trajecte per tal de servir aquestes urbanitzacions, en canvi el de Cunit està més a prop, i trigaria menys en fer el mateix servei, estalviant no només els costos en temes de contaminació sinó també els rebuts dels ciutadans. El mateix succeiria amb el barris de Sant Salvador de Vendrell, que són més propers a Calafell que no al nucli de Vendrell. El mateix succeiria amb el tema de les escoles, i més concretament amb les urbanitzacions allunyades dels centres municipals i situades en les zones més properes al poble veí que no al propi poble, i així successivament amb molts serveis bàsics. Amb l’últim resultat d’afavorir la qualitat de vida de la gent de la comarca, no només amb una oferta conjuntural, sinó també amb l’estalvi que suposaria la integració d’una sèrie de serveis, com actualment es vol fer dins de l’Àrea metropolitana de Barcelona, se llegim el text de la llei que la vol instituir. Simplement es tractaria de transportar a una menor escala, el que es produeix en aquesta Area metropolitana, i models territorial no en falten.
Ja a finals dels anys setanta, en Lluis Casassas, va establir una sèrie d’àrees de preferència urbana a tot el territori de Catalunya, concretament les va anomenar “municipalies”, i consistien en agrupar el que es coneix com sistemes urbans, que venien definits per la seva topografia urbana. En el cas del Baix Penedès, l’autor en va destacar tres, el primer va ser la unió de Cunit amb Calafell, i el segon el Vendrell i la part occidental de la comarca, i el tercer, l’Arboç i la part oriental de la comarca. Desprès de passats trenta anys, el model d’en Casassas continua sent vàlid, i li atorga el mèrit de ser un visionari, en aquest sentit.
La conurbació Baixpenedesenca esdevé doncs un fet territorial de primer ordre, però manquen una sèrie de respostes a nivell polític. En l’estudi encarregat a principis del 2000 pel Consell Comarcal del Baix Penedès, més conegut com a “Pla estratègic 2010”, no només es documentava aquesta realitat territorial, sinó que es proposaven una sèrie de mesures per tal de donar un aire de sostenibilitat al territori de la comarca, advertint també de la fragilitat econòmica de l’estructura de la comarca, però ningú se’l va llegir, o pitjor encara, ningú el va entendre.
La gestió del territori, determina en gran mesura la qualitat de vida de la gent que hi viu, cal doncs exigir el màxim de rigor i responsabilitats al politics responsables d’aquesta gestió, perquè són ells, amb les seves competències adquirides, els que al moment de prendre la decisió han de ser responsables dels èxits de la mateixa.
I la conurbació baixpenedesenca és un fet real i cal donar-li una resposta de conjunt, les “agglomerations urbaines” franceses podrien ser un exemple, i sinó volem anar tant lluny, apliquem el model de l’àrea metropolitana de Barcelona, però a escala baixpenedesenca, a que estan esperant els nostres politicc, els nostres gestors territorials?.

Barcelona decideix per tota Catalunya

2010-05-09T02:51:00.000-07:00

Les lleis territorials d’un país solen ser lleis de les més important. Són importants perquè defineixen no només la concepció territorial del país sinó que també en defineixen, conseqüentment, la seva representació i doncs també la seva concepció científica, i humana.
El nostre és un país “especial”, on en només un dia de compareixences és liquida la nova llei territorial de Catalunya, la ja famosa llei de Vegueries, i també la menys famosa però no menys important, llei de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aquesta última llei, suposa un pas endavant en la independència socioeconomicament funcional de Barcelona i la seva àrea metropolitana respecte al conjunt de Catalunya. A partir d’ara, Barcelona i la seva àrea metropolitana d’influència, que va més enllà dels límits políticament establerts, condicionaran el seu creixement i desenvolupament a voluntat pròpia, la resta del Principat no tindrà cap tipus d’opinió al respecte. En canvi, la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana, podran continuar, com ho han fet fins ara, condicionant, amb el seu creixement i desenvolupament, la resta del Principat de Catalunya, un exemple molt clar el trobem amb el tema dels Jocs Olímpics d’hivern, amb el Tren Alta Velocitat, amb la MAT, amb els futuribles transvasaments d’Aigua, i una infinitat d’exemples que per qüestió d’espai no podem enumerar.
Tots aquest exemples que he enumerat, són politiques estrictament, interessades a la ciutat de Barcelona i la seva area metropolitana, però que provoquen externalitats a la resta del país, però aquest no té els mitjans per controlar i eliminar aquestes externalitats. Amb la institució d’aquesta nova area metropolitana, recolzada per la nova llei, la independència de Barcelona, respecte a la resta del país, creix desmesuradament, i es produeix el que científicament es coneix com una injustícia territorial, un dèficit democràtic des del punt de vista territorial.
Però realment és just que Barcelona i la seva area metropolitana, condicionin, encara que indirectament, el desenvolupament de tot el Principat? L’estil de vida urbà ha de perjudicar l’estil de vida rural o periurbà?fins on arribarà el continum urbà amb epicentre la ciutat de Barcelona? Barcelona és Catalunya? Catalunya és Barcelona? Existeix una visió integral de país des d’un punt de vista territorial?.
El que està clar, és que aquesta nova llei de l’Àrea metropolitana de Barcelona, no s’ha fet amb la participació que caldria, s’ha fet sense soroll, sense els focus de les càmeres de televisió, sense els micros de les ràdios, sense el que es coneix com esperit crític i participatiu, tant propis dels partits, dits, d’esquerres, que en aquest moments estan al govern. S’ha fet, en fi, sense l’atenció mediàtica i social que hauria de tenir.
La pregunta més important que ens hauríem de fer, segons la meva, modestíssima, opinió, és, qui o quin grup de tècnics han definit les línies generals d’aquesta llei de l’àrea metropolitana? Més que res per determinar la seva dosis de subjectivitat al respecte de la llei i del conjunt de Catalunya. Perquè com advertia ja fa molts anys en Alexander von Humboldt; “Les cartes geogràfiques exprimeixen les opinions i els coneixements, més o menys limitats, del qui les ha construït, són abans que res, el lloc on es veu amb més evidencia la manipulació en geografia de fets i opinions, que es relacionen mútuament i acaben per confondre’s.” I la nova llei de l’Àrea metropolitana no deixa de ser una producció geogràfica.
S’ha de ser conscient que l’àrea metropolitana de Barcelona representa aproximadament el 80 per cent de la població de Catalunya, i només representa, sempre aproximadament entre un 20 i un 30 per cent del territori de Catalunya. Són aquestes dades les que ens permeten parlar d’injustícia territorial, doncs una part ínfima del territori decideix la sort de tot el conjunt del territori.
El que s’hauria de controlar, que però esdevé impossible, són els fluxos i les sinergies que desprèn l’àrea metropolitana, i que “involuntàriament” traspassen la seva frontera, els seus límits, fixats políticament. He escrit involuntàriament entre cometes, perquè en un principi i aparentment pot semblar involuntari, però darrera dels fluxos i de les sinergies sempre s’hi troba una voluntat (política), conscient o inconscient, però la voluntat (política) hi és.
Quina és doncs la voluntat política que justifica i inspira la nova llei de l’àrea metropolitana? El temps com sempre, ens respondrà, però s’ha de tenir present que les formes i el tempo, amb els que aquesta llei s’ha fet, no han estat, una altra vegada, exquisits.

La esquizofrènia del Baix Penedès

2010-03-20T03:49:00.000-07:00

La esquizofrènia és una malaltia que es caracteritza per la distorsió dels sentits, de la realitat, de la manera en que em relacionem amb l’entorn. Concretament, la definició científica en diu: “ falta d'interacció entre els processos cognitius i les percepcions.” En l’imaginari popular, la esquizofrènia, es relaciona amb una doble personalitat, amb un trastorn, que ens fa passar d’un extrem a un altre.
La comarca del Baix Penedès, per diferents motius que ara veurem, pot ser declarada la comarca més esquizofrènica de Catalunya. Anem per pams. Els motius deriven de dues causes de diferent natura, una de política i l’altra d’econòmica.
El primer d’aquest símptomes, que ens fa diagnosticar aquesta “malaltia”, és el que, perfectament, podríem denominar menyspreu polític, per part de la Diputació de Tarragona, concretament dels seus òrgans de planificació i ordenament del territori i els de mobilitat. Els habitants del Baix Penedès, per anar a fer les gestions oficials, hem de dirigir-nos a la nostra capital de província, és a dir, Tarragona. Com hi podem anar?, quins mitjans de transport públic podem utilitzar, per fer els 30 km que ens separen? Amb autobús directe, només des del Vendrell, i triguem més de 55 minuts, en el millor dels casos, però la mitjana és d’una hora i deu minuts, grosso modo, ens surt una mitjana de 30km per hora, deu n’hi do, sense contar el fet de viure fora del Vendrell, llavors els temps és multipliquen.
Amb el tren, la cosa podria semblar més senzilla però no ho és. S’ha de fer transbord a Sant Vicenç de Calders, esperar uns 30 minuts a que passi el trens que ens porti a Tarragona, que triga uns 20 minuts, si tot va bé, i a la Renfe, que vagi tot bé, no és precisament la norma. Entre una cosa i l’altra, una horeta de viatge no ens la treu ningú. Menyspreu, incompetència, falta de contacte amb el territori i la seva gent?no ho sé. Que cadascú pensi el que vulgui, però la realitat és aquesta, sense automòbil propi, la mobilitat dels baixpenedesencs és limitada, molt limitada.
Mentrestant, mentre esperem que algun dels “tècnics” de la diputació es digni a fer un tomb, un viatge de “persuasió” pel Baix Penedès, per contrastar aquesta realitat, nosaltres continuarem a esperar, que és l’únic que poder fer, de moment. Com podem sentir-nos part del Camp de Tarragona, si la nostra accessibilitat és limitadíssima?.
El segon d’aquest símptomes, es la dualitat funcional de la nostra comarca, que en part deriva de la situació que acabem de descriure. Si políticament el Baix Penedès pertany a la província de Barcelona, econòmicament, pertany més a la província de Barcelona, per varis motius. El primer, per l’accessibilitat, contràriament el que hauria de ser, els baixpenedesencs, tenim molta més accessibilitat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que no a Tarragona. Un tren directe cap a Barcelona cada 30 minuts, per la costa, i cada hora per l’interior. Tenim dues autopistes, pagant és clar, que en 50 minuts ens acosten a la gran metròpoli de Catalunya.
Però sobretot són els lligams afectius, que ens creen la dependència barcelonina. La demografia baixpenedesenca ha sofert una revolució, i en els últims 30 anys, s’ha multiplicat geomètricament, sobretot gràcies a l’aportació de la gent de la corona metropolitana de Barcelona. Aquest fet, és el que més ens lliga amb Barcelona, l’afecció personal, la mateixa afecció que els colons grecs, que fundaven les colònies econòmiques pel mediterrani, tenien amb la metròpoli, que era la seva pàtria, fa més de 2500 anys. Contra aquesta afectuositat, la Diputació de Tarragona i els seus òrgans de planificació, no hi poden fer rés, no hi fan rés.
Pertanyem a Tarragona però anem a Barcelona. El Baix Penedès era una de les comarques més dinàmiques de Catalunya, ara és una de les més paralitzades, amb l’atur a nivells estratosfèrics, més propis dels països de l’Europa de l’Est, que no d’un país de la zona Euro. Aquests fets ens demostren que si més no el Baix Penedès té símptomes de patir una esquizofrènia molt més seriosa del que podria semblar, de passar d’un extrem a l’altre.
Però els doctors, en aquest cas els polítics, no han sabut, i no saben, posar-hi remei, no tenen cap teràpia per a solucionar els problemes d’aquest territori i de la gent que hi viu. Manca una cultura territorial, una planificació seriosa, una imaginació territorial.
De moment l’única solució, realment realista, i fins a un cert punt natural, serà la incorporació del Baix Penedès al nou Àmbit Territorial de Planificació (ATP) i futura Vegueria, del Penedès, és una solució natural, ecològica, i sobretot saludable.
En Pau Vila, mestre de la geografia moderna de Catalunya, realitzava una sèrie de viatges per tal de percebre la realitat territorial de les comarques que estudiava, que volia delimitar, els anomenava “viatges de persuasió”, potser ha arribat l’hora de tornar a fer-los, de refer-los. El camí està marcat.

La Vegueria, la crisi del territori

2010-02-21T08:31:00.001-08:00

En els últims temps, les notícies que tenen a veure amb el territori, s’han reproduït quantitativament en els mitjans de comunicació. Les repercussions territorials de la crisi que ens està tocant viure, la projecció de grans infraestructures que fan aflorar la nostra sensibilitat territorial al respecte, i per últim, l’enrenou al voltant de la nova llei d’ordenació i planejament territorial que desenvolupa la Generalitat de Catalunya, més coneguda com la Llei de Vegueries.
Comencem pel principi. Què cal entendre per territori? El concepte de territori, com tots els conceptes importants de la ciència, no posseeix una definició unívoca, un únic origen, un únic sentit interpretatiu, sinó que la història de la ciència ens indica una pluralitat d’orígens conceptuals al respecte.
El geògraf italià Franco Farinelli, ha fet una descripció epistemològica sobre l’origen d’aquest concepte;
“Informen concordement els glossaris i els lèxics de la mitjana i ínfima llatinitat, des del Cange fins al Forcellini, que el concepte de territori s’ha d’entendre com el conjunt dels camps que cada ciutat conté al interior dels seus propis confins, és a dir, que depenen de la mateixa ciutat. On existeix una divergència és a propòsit de l’origen de la paraula. Per Varrone, la paraula deriva de l’acte de triturar (terere, en llatí), la terra amb l’arada i el bou, doncs hauria la mateixa arrel etimològica que terra. En les etimologies de Isidor de Sevilla, un dels textos medievals més difusos i estudiats, territori deriva, en canvi, de “tauritorium”, l’àmbit de la terra que és recorreguda pels animals en el moment de passar l’arada. Però en el Corpus Juris de Justinià, precisament en el Digesto, en la rubrica “De significatione verborum”, el territori és, per contra, l’extensió que recau sota la jurisdicció del magistrat, és definit de l’acte d’impartir justícia, d’exercitar el poder; el concepte doncs, no té res a veure amb la terra, sinó que deriva de la base del concepte de “terror” (terrère). El territori és per això l’àmbit individuat de l’exercici de la practica del poder, és a dir, de la producció de la por, es converteix doncs en una noció, una terminologia, que no té res de natural, sinó que és totalment d’origen polític, i és amb aquesta ultima accepció que ve entesa i transmesa durant tot el període medieval.”
Com podem deduir, el concepte de territori no és tant innocent i imparcial com s’acostuma a prendre en consideració.
El reflex de les crisis econòmiques en el territori i les controvèrsies que la construcció de les infraestructures provoca en un territori, són temàtiques clàssiques i estructurals al llarg de l’evolució històrica, sobretot en temps més recents. En canvi la nova Llei de Vegueries, és, si més no, una novetat en les problemàtiques territorials a Catalunya, doncs des del 1933, amb l’elaboració del projecte de divisió territorial de Catalunya per part de la Ponència que va convocar la Generalitat de l’època, era un tema que no s’havia afrontat.
La pregunta que cal fer-se, des d’un punt de vista ontològic és, què és el que representen les Vegueries, i el nou mapa territorial de Catalunya que es vol imposar amb aquesta nova llei?
Alguns parlen, de modernitzar les administracions, de simplificar-les, d’alleugerir-les, però realment que és el que s’amaga darrera aquesta nova concepció territorial de Catalunya?
La Vegueria és un concepte geogràfic lligat al territori, més concretament a l’ordenament i el planejament territorial. Al mateix temps dividir el territori de Catalunya en Vegueries, permet en un segon moment, la seva representativitat, el resultat de la qual seria la producció d’un “nou” mapa de Catalunya, divers de la “clàssica” divisió del Principat en províncies. Però que és el que “representa” aquesta “nova” conceptualització de Catalunya en Vegueries?
El tema de la representació territorial és una problemàtica complexa i que es presenta correlada a la mateixa existència de l’esser humà, i la seves ganes de viure en societat. Quan l’home i la societat es presenten com subjectes polítics, com poders polítics.
Com podem deduir, el nexe existent entre territori i poder és més que descarat i denota una interrelació entre la concepció i representació del territori, entès com un objecte, i el poder polític que el gestiona, entès com subjecte.
I és aquest subjecte polític, l’home en societat, amb les seves característiques ideològiques i culturals les que determinen la concepció, la delimitació i la representació del mateix territori, aquesta última en determina el coneixement del mateix, perquè la representació acaba convertint-se amb un mèdium epistemològic. És doncs, amb la delimitació, la concepció i la representació del territori, on s’observa la subjectivitat de les institucions politiques que la gestionen, com recordava Alexander von Humboldt ;
“Les cartes geogràfiques exprimeixen les opinions i els coneixements, més o menys limitats, del qui les ha construït, són abans que res, el lloc on es veu amb més evidencia la manipulació en geografia de fets i opinions, que es relacionen mútuament i acaben per confondre’s.”
La representació geogràfica del territori, comporta doncs, la representació d’una voluntat política, d’un programa polític, en fi, d’una concepció política, i doncs més subjectiva que mai, del territori, en el nostre cas el territori de Catalunya.
Però, què és el que cal entendre per representació política del territori? Per representació política del territori cal entendre una representació que considera l’aspecte polític dels Estats, és a dir, la distribució de les terres i de les localitat segons el àmbit estatal, o també, segons els objectius polítics d’aquells que detenen el poder. En contraposició, dins de la ciència geogràfica existeix també una representació aparentment no política del territori, aquesta és coneix com geografia civil, que es preocupa, en canvi, de totes aquelles variacions de l’”ecumene” impostes i constituïdes per la mateixa natura, de les divisions no politiques, sinó naturals. Aquesta geografia també se la qualifica de geografia “pura”, perquè respon només a les característiques naturals, d’aquí la seva puritat. Per pura s’ha d’entendre la negació del principi d’utilitat del coneixement geogràfic, és a dir, la negació de la seva submissió a qualsevol funció de natura política. En suma, la reivindicació de la neutralitat del saber geogràfic, encara més, la reivindicació del seu dret a la inutilitat (política).
Aquest contraposició entre la geografia política i la geografia civil, va sorgir dins de la ciència geogràfica alemanya del segle XVIII i XIX. Aquesta contraposició, crec, que pot ajudar a entendre la crisi territorial que estem patint. Les preguntes que es feien els geògrafs alemanys de l’època eren; Com classificar les diverses porcions de l’espai terrestre? Com repartir el món? Quin ordre donar a les descripcions de les parts del món conegut? A quina lògica cal sobreposar el sistema geogràfic?. Aquestes preguntes se les haurien de tornar a fer, molts dels geògrafs que és consideren com a tals en l’actualitat, per sortir de la aparent cientificitat de la geografia actual, que en veritat no té, i que la polèmica sobre les Vegueries demostra més que mai. Les Vegueries es converteixen en un problema de fons i no de forma, les Vegueries es converteixen en un problema sobre la representativitat i la nominació del territori de Catalunya. Representar i nominar el territori, són dues funcions eminentment de natura política.
Pretendre d’establir a l’espai terrestre una nominació totalment diversa de la que existeix, significa voler en realitat produir una cartografia totalment diferent de la que ja existeix, és a dir, i en ultima anàlisi, pretendre d’establir sobre el mateix espai terrestre un altre poder divers, una lògica territorial diferent, un domini sobre l’espai diferent del que existeix. D’aquesta manera la Llei de Vegueries transfereix en el pla de la concepció de l’espai territorial una reivindicació, directament i immediatament política, perquè fa referència i comporta el control concret de l’espai abans encara de la seva representació.
Aquesta és la lectura més important des d’un punt de vista ontològic, que cal fer de la nova llei de Vegueries.
La concepció territorial de Catalunya en Vegueries, és una producció i una concepció del Catalanisme cultural i polític, en contraposició oberta, amb el provincialisme que representa una visió centralista, alguns en diuen jacobina, de Catalunya, creada per les institucions de l’estat espanyol.
Tot el rebombori que està sorgint últimament en referència a la nova Llei de Vegueries; el Penedès, la Vall d’Aran, Tarragona-Reus, la Cerdanya...demostra que existeix un problema territorial, una crisi del territori, però sobretot de la seva representativitat i per conseqüència de la seva concepció, de la concepció que part del Catalanisme polític, els partits que governen, té del territori de Catalunya.
La falta de consens polític entre la majoria, al govern, i l’oposició, condicionarà la validitat política de la nova Llei de Vegueries, demostrant més que mai, la seva subjectivitat, i doncs falta de legitimitat, si més no científica, i doncs democràtica, d’un projecte com aquest.
Com succeïa en el període medieval, la concepció i les problemàtiques territorials és redueixen a una qüestió de força, en aquell temps, de força física, i actualment de força numèrica, del nombre de diputats que cada opció política té al parlament, però el resultat, almenys aparentment és el mateix. El temps i doncs la història diran si les coses s’estan fent bé, i si el projecte de Llei de Vegueries és just o no.

Històries d'un cunitenc a Cuba

2010-02-12T02:24:00.000-08:00

Som al Vendrell, a la carretera de Sant Oliva, just davant de la seu de Radio Televisió del Vendrell es troba la seu de l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès. Va ser una tarda remenant les caixes dels arxius històrics de l’ajuntament de Cunit, que hi són dipositats, que em vaig topar amb una sorpresa. Una sorpresa que va transformar la intriga en admiració.
Dins d’una de les caixes, sobre certificats varis que l’ajuntament va emetre durant el decenni dels anys 40 del segle XX, em vaig trobar amb un certificat referent a un tal Asensio Andreu i Riambau, més conegut com a “Celso”. Aquest certificat sol•licitava a la Capitania Militar General de la província de Tarragona l’atorgament del seu nomenament com a “Teniente Honorario del Ejercito Español” i de percebre la pensió corresponent de “6.000 pesetas anuales”.
Aquesta sol•licitud venia acompanyada per un breu, però intens Curriculum Vitae de la trajectòria militar d’aquest senyor.
Ens hem de situar temporalment a finals del segle XIX, concretament els últims cinc anys del segle. Geogràficament ens situarem a l’illa de Cuba, on el Regne d’Espanya lliurava una de les seves últimes batalles colonials, per tal de defensar la darrera de les seves possessions als Caribs.
El nostre protagonista, segons els varis documents consultats a l’Arxiu, va participar a diverses batalles, les més importants i decisives. Per començar hauríem d’explicar, que va marxar voluntari a Cuba. En el moment de fer el sorteig de “quintes” va quedar lliure de prestar el servei militar, però va comprar la plaça a un altre ciutadà que havia d’allistar-se , demostrant les ganes de viatjar, de deixar Cunit, i alimentant el seu esperit aventurer que el portaria als Caribs, l’inici del mite.
L’any 1896 va participar a la batalla de “Fuerte Cascorro”, on les tropes espanyoles, encerclades, varen repel•lir les tropes guerrilleres de Cuba que lluitaven per la independència amb la col•laboració i sustentats pels Estats Units d’Amèrica, a la ciutat de Madrid hi ha una plaça en honor als herois que hi varen participar, a Cunit no.
L’any 1898, durant la fase final de la guerra d’independència de Cuba, va participar a les Batalles de “Las Lomas de San Juan” i “el Caney”. Aquestes dues batalles varen decidir la victòria final dels cubans, però l’heroisme dels soldats espanyols va quedar en els relats històrics de l’època. A la primera d’elles, per part dels americans, hi va participar un tinent que posteriorment es convertiria en presidents dels Estats Units, un tal Theodor “Teddy“ Roosevelt, encapçalant els famós destacament de cavalleria dels “ Rough Riders”. El mateix Roosevelt va deixar per la posteritat el següent comentari sobre la batalla; "En este día, han demostrado ser unos bravos enemigos, dignos de honor por su bizarría.". Molt relacionada amb “las Lomas de San Juan”, la batalla del “Caney”, va representar també una fita històrica per les tropes espanyoles. En aquest cas, es tractava d’una petita guarnició que protegia la ciutat de Santiago de Cuba, i que els Generals americans varen creure oportú prendre’n possessió. Segons la testimoniança del capità Wester, agregat militar de Suècia i Noruega a Washington, testimoni ocular de la batalla, "Y esta lucha de El Caney ¿no aparecerá siempre ante todo el mundo como uno de los ejemplos más hermosos de valor humano y de abnegación militar?".
Com podem deduir d’aquestes consideracions, el nostre aventurer cunitenc a Cuba, va participar en moments claus de la història del nostre país, i molts dels seus coetanis van ser considerats com herois, com ho hauria de ser considerat ell mateix.
Després de quasi una quarantena d’anys va tornar a Cunit, on només els més vells el coneixien. Els joves desconeixien les aventures que havia viscut el seu conciutadà, però aquest es va encarregar de divulgar l’esperit aventurer i fantàstic que el va dur a participar en les vicissituds cubanes. Els pocs avis originaris que queden a Cunit, m’han explicat, que en “Celso”, feia feines del camp a canvi de quatre rals i un plat a taula per sopar, i després del sopar es posava al davant del foc, amb un llibre verd, segons els nostres informadors, a explicar histories fantàstiques i d’aventures, com la seva vida, als més joves. Alguns dels nostres avis, m’han comentat que el nostre “Celso” en les seves tertúlies, ja pregonava que el nostre país patiria una guerra civil, i que arribaven temps difícils, en fi, un visionari en tota regla.
El seu final, va ser anònim i sense reconeixem, en el document que vaig trobar a l’arxiu feia una sol•licitud per rebre una pensió perquè la seva situació pecuniària era ben delicada. Molts catalans varen anar a Cuba i varen tornar rics, molt rics, ell va tornar pobre, però ric i ben ric d’històries, fantàstiques i d’aventures, per explicar als altres cunitencs que no varen sortir del poble, però sobretot histories pels més petits, que sense televisió, escoltaven desprès de sopar, les histories del “Celso”.
Va morir pobre, i el van enterrar a terra i no al nínxol com marcava la tradició, perquè no tenia diners. La paradoxa és que ell, abans de partir cap a Cuba, va anar a veure el Mossèn per pagar, per adelantat, la cerimònia del enterro, per si moria durant la guerra a Cuba, però ell en va tornar. Estava clar que les aventures d’en “Celso” no podien acabar a Cuba, sinó a Cunit, tancant el cercle, la trajectòria del qual havia començat a dibuixar quan va sortir cap a Cuba.
Segurament que en “Celso” hagi estat un dels cunitencs més universals, una persona digne de ser estudiada i admirada, pel seu esperit aventurer i per les seves ganes de viatjar, de conèixer, d’existir, i de portar un tros de Cunit pel món.
A les “Lomas de San Juan” els americans tenien en Rooselvelt, els cunitencs teníem en “Celso”, la historia els va unir, qui diu que no es varen trobar cara a cara...així podria començar el mite, el mite d’en “Celso”. Descansi en pau.

Tarragona, Reus i el Penedès

2010-02-05T03:22:00.001-08:00

Fa aproximadament un mes, es va poder llegir, escoltar i veure en diferents diaris i programes de radio i televisió, la polèmica que havia sorgit entre les ciutats de Reus i de Tarragona sobre la capitalitat de la futura Vegueria del Camp de Tarragona.
Els de Tarragona, demanaven l’exclusivitat de la capitalitat de la Vegueria i en demanen també la modificació toponímica, denominant la futura Vegueria com Vegueria de Tarragona, sense l’adjectiu geogràfic de Camp de Tarragona, perquè Tarragona és una ciutat i no un camp. Els de Reus, defensaven, com a mínim, la co-capitalitat de la Vegueria, i tampoc volien renunciar a l’adjectiu Camp de Tarragona, doncs com tots sabem, Reus és la capital d’una comarca que és diu Baix Camp, aquest Camp fa referència al Camp de Tarragona.
Pels més erudits en les temàtiques de l’ordenació del territori, aquesta polèmica no és cap novetat. Ja durant la Ponència que la Generalitat de Catalunya, durant els anys 1931-1933, va constituir per tal de dividir el territori de Catalunya en comarques i Vegueries, es varen produir aquestes “friccions” territorials entre les ciutats de Reus i Tarragona. En aquella ocasió es va arribar a una solució per totes dues ciutats. Cadascuna d’elles esdevenia capital de les noves comarques que delimitava la Ponència; una del Tarragonès i l’altra del Baix Camp, i també els hi varen atorgar la capitalitat de dues de les noves Vegueries, en aquell cas les varen denominar Regions perquè el mot Vegueria tenia un origen monàrquic i durant el període republicà no era políticament correcte. I enlloc de posar noms a les Regions els hi varen posar números, per tal d’evitar polèmiques toponímiques, com les que sorgeixen en l’actualitat. A Tarragona li varen donar la capitalitat de la Regió (III) formada per les comarques de (Tarragonès, Alt Camp, Baix i Alt Penedès i el Garraf), i a Reus de la Regió (IV) formada per les comarques de (Conca de Barberà, Ribera d’Ebre, Priorat i Baix Camp).
Vostès es preguntaran, com és que llavors ho varen solucionar, i ara no? I també és preguntaran, que té a veure el Penedès? Responent a la primera qüestió, hauríem de començar per fer una reflexió geogràfica política. El tema de l’ordenació del territori, que determina el nombre i l’extensió de les àrees territorials, de les regions d’abans i les vegueries actuals, venen determinades per actors polítics, on la objectivitat científica és més que mai, discutible, i ara veurem perquè.
Durant la Ponència del 1931-1933, formada per vuit eminents personalitats geogràfiques del país, es va determinar la divisió del territori de Catalunya en regions. Varen atorgar a Tarragona i a Reus respectives capitalitats de regions , i la confrontació i les “friccions” territorials no es varen produir. Es dona la casualitat que entre aquestes vuit personalitats es trobaven dues que eren de Tarragona i Reus respectivament, i gràcies a la seva presència les dues ciutats varen quedar satisfetes de la nova ordenació territorial, perquè varen poder imposar les seves interpretacions del territori. Reus era representada per un jove Josep Iglesies, que es convertiria amb un eminent demògraf i historiador, en canvi, Tarragona era representada per un historiador anomenat Antoni Rovira i Virgili, que ha acabat donant nom a la Universitat de Tarragona. Aquest exemple no deixa de mostrar les subjectivitats de les divisions administratives i la dels actors polítics que les produeixen.
Actualment, és el conseller de Governació, que a partir de l’informe que es va redactar l’any 2000, més conegut com “Informe Roca”, perquè el seu coordinador era en Miquel Roca, ha desenvolupat les tesis i les idees màximes que hi eren presents, i que proposaven la divisió de Catalunya en set Vegueries, una de les quals era la del Camp de Tarragona, formada per les comarques del Tarragonès, Alt i Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Baix Penedès. Aquest cop les ciutats de Reus i Tarragona es troben a la mateixa Vegueria, d’aquí la “fricció” i problemàtica territorial entre aquestes dues ciutats.
I el Penedès que té a veure amb aquesta polèmica entre Reus i Tarragona? Durant la Ponència de 1931-33, el Penedès, com a concepte i area geogràfica, s’estenia, pel sud, fins al riu Gaià, per què es va modificar aquest límit? Doncs simplement, perquè el Tarragonès com a comarca històrica i geogràfica no havia existit mai, i els seus municipis formaven part de l’àrea geogràfica que és denominava Camp de Tarragona, que comprenia les comarques del Baix i Alt Camp i els pobles del Tarragonès actual a partir del riu Gaià, que feia de frontera entre el Penedès i el Camp de Tarragona. Però com que Reus i Tarragona no volien formar part de la mateixa comarca, els senyors Iglesies i Rovira i Virgili, es varen inventar una comarca, el Tarragonès, amb capital Tarragona separant-la així de Reus i el Baix Camp, i per tal d’atorgar-li una extensió mínima, varen incorporar-hi els pobles de la riba dreta del Gaia, i varen “transportar” la frontera entre el Penedès i el Camp de Tarragona, on actualment es separen les comarques del Baix Penedès i el Tarragones, exactament, entre Roda de Barà i El Vendrell.
L’únic que va protestar enèrgicament contra la manipulació partidista de la divisió territorial de Catalunya, va ser en Pau Vila, pare de la geografia moderna catalana, que va intentar proposar una Vegueria Penedès, però els senyors Iglesies i Rovira i Virgili no li ho van consentir, els seus interessos personals eren més importants que l’equilibri territorial de tot el Principat, l’objectiu que perseguia en Vila, creant una regió entre Barcelona i Tarragona.
Com ens demostra la història, va ser i és un cop més el Penedès com a territori, el que va acabar patint les conseqüències de les voracitats de realitats metropolitanes com ho eren Reus i Tarragona, en aquell moment i com ho és actualment Barcelona. La nova llei de Vegueries que vol aprovar el govern de la Generalitat no fa que confirmar els pitjors auguris per un territori històric i mític de Catalunya, el Penedès un altre cop mutilat, un altre cop oblidat. Ha arribat el moment que el territori i la gent del Penedès diguem PROU.

La doble crisi del Baix Penedès

2010-01-18T02:06:00.000-08:00

Des de fa un parell d’anys la paraula crisi ens acompanya per tot arreu. Fa dos anys que les llistes del atur no paren de créixer de manera exponencial. Al mateix temps que creix la llista de persones que busquen feina, disminueix el nombre d’empreses i d’ofertes de treball.
Catalunya no és una excepció i el Baix Penedès, en particular, està al capdavant de les comarques que més han patit, i que més patiran per sortir d’aquesta crisi, que molts defineixen econòmica, però com veurem, va més enllà del sector econòmic.
La litúrgia oficial, acusa l’economia dels Estat Units d’Amèrica, com agent originari i provocador d’aquesta crisi econòmica global, que si una cosa ha demostrat és la interacció de les diferents economies mundials, i la complementarietat de les seves sinergies.
Molts l’han denominat la crisi dels Bancs. Uns bancs que varen oferir els diners d’una manera esbojarrada, com s’ha demostrat, sense un control rígid, i on l’únic objectiu era el de atorgar el màxim nombre de crèdits, hipoteques sense fer un estudi exhaustiu de les possibilitats que tindrien els client de tornar els diners que els bancs oferien.
La història econòmica mostra com la relació entre economia i territori és una relació més que important, diríem bàsica, fonamental. L’economia sempre s’ha hagut d’adaptar a les característiques territorials dels espais geogràfics on es desenvolupa, i de les qualitats de les comunitats humanes que l’ocupen.
Max Weber, amb la seva obra, La ética protestante y el espíritu del capitalismo, ens demostra les relacions que hi ha entre les qualitats humanes de les societats de religió protestant i el desenvolupament del capitalisme com a sistema econòmic. Però molta gent s’oblida de la dimensió territorial de l’espai geogràfic que aquestes societats protestants ocupaven, primordialment la regió de l’actual Holanda, un territori que estava, i encara està, condemnat al comerç, a l’intercanvi comercial, al benefici, en fi al capitalisme, com ho demostra el fet que la primera Borsa financera, la varen crear ells, a Amsterdam, molt abans que a Londres o Paris.
Segurament, que si les societats protestants haguessin ocupat un espai geogràfic diferent, per exemple, un territori sense sortida marítima, el resultat hagués estat un altre. D’aquí la importància de la dimensió territorial, de les qualitats territorials en els sistemes econòmics, i com no, sobretot en les crisis econòmiques.
En suma podríem afirmar que en general, el territori condiciona el sistema econòmic, però com veurem a continuació, dins del context espanyol i més concretament a Catalunya, i en el nostre cas, en el context territorial del Baix Penedès, veurem com la màxima s’ha invertit, i és el sistema econòmic el que ha condicionat, i de quina manera, el territori.
Podríem situar cronològicament l’origen d’aquesta distorsió territorial, a partir dels anys vuitanta i noranta. Fins aquell moment l’economia del Baix Penedès era determinada, com succeïa arreu, per les dues dimensions territorials per antonomàsia, l’extensió i la localització. El Baix Penedès era un territori primordialment agrícola, vitícola per ser més precís, on l’olivera, el garrofer i la vinya caracteritzaven el seu paisatge.
Va ser a partir dels anys vuitanta, amb el desenvolupament no del turisme, que ja hi era, sinó de l’efecte de la construcció del que es coneix tècnicament com la segona residencia, que les sinergies econòmiques i territorials varen començar a transformar-se.

La localització estratègica del Baix Penedès, a cavall entre les dues àrees metropolitanes més importants de Catalunya, la de Barcelona i la de Tarragona-Reus-Valls, i també pel fet, no menys important, de ser el nus de comunicacions més important de la costa mediterrània catalana, doncs és el lloc de rencontre entre les autopistes AP-2, Madrid-Barcelona i AP-7, Valencia-Barcelona, determinarà en certa manera aquesta transformació del sistema econòmic i territorial del Baix Penedès. La majoria de propietaris de les segones residencies són de Barcelona i la seva area metropolitana, i també de les ciutats per on passa l’autopista AP-2, primordialment de la zona de Lleida i de l’Aragó.
L’extensió territorial del Baix Penedès també va determinar aquest procés. Com hem dit, fins aquell moment el sistema econòmic de la comarca era eminentment agrícola, doncs l’extensió del sol, potencialment urbanitzable, era considerable. I va ser aquesta disposició del sol, potencialment urbanitzable, la que va condemna el futur econòmic de la nostra comarca.
Dic potencialment urbanitzable, perquè potencialment es podia haver destinat a altres usos, però la classe dirigent del moment, va creure adient destinar, l’ús del sol, del territori, a la urbanització, condemnant els futur econòmic del Baix Penedès vers el sector de la construcció i els seus derivats.
Com podem deduir, no va ser el sector de la construcció que es va adaptar al territori del Baix Penedès, sinó que va ser el Baix Penedès, i el seu territori, el que es va adaptar al sector de la construcció, d’aquí la doble crisi del Baix Penedès, no només una crisi econòmica, sinó, i encara més greu, una crisi territorial, de model territorial, el que condemna a la societat del Baix Penedès, a patir, doblement, aquesta crisi, i segurament, trigarem més que altres llocs a sortint-ne, perquè en d’altres llocs, el territori no s’ha adaptat a l’economia, i doncs tenen moltes més potencialitats a fugir-ne, d’aquí la importància de la crisi del Baix Penedès, que fins ara cap Ajuntament ni el Consell Comarcal han reconegut.
La gran lliçó a treure d’aquesta crisi és doble. La primera que la classe dirigent, passada i actual, sobretot, però no només, dels pobles costaners, no varen i no han sabut, de moment, treure al territori del Baix Penedès de la crisi, no han pogut aportar una visió, una concepció territorial alternativa, i si l’alternativa és un centre logístic, estem ben arreglats, demostrant així, la seva limitada capacitat imaginativa i d’improvisació. La segona lliçó, encara més important, és que la classe dirigent passada i l’actual, esta demostrant la seva responsabilitat, limitadíssima, en l’ordenació territorial. La pregunta que ens cal fer és; a què es deu aquesta limitació?
La resposta no la vull donar jo, el nostre (e)lector és suficientment perspicaç per adonar-se’n del perquè.
Del que ha de ser conscient el nostre (e)lector, és que en les pròximes eleccions municipals, haurien de votar a les formacions que tingui una visió territorial alternativa, que és ben possible, que permeti, no només, superar aquesta crisi, sinó que consenti afrontar el futur del Baix Penedès amb esperança i il•lusió, res més. I això passa per presentar cares noves, gent jove preparada, contrastada, amb estudis, amb coneixements, amb il•lusió, i no continuar apostant per la classe dirigent que ens va ficar en aquesta crisi. Com deia un eslògan polític de fa poc temps;
Ens poden treure de la crisi els qui ens hi van ficar? millor dit, els que ens hi van condemnar?

Les Ulleres del senyor Lorenzo

2009-11-19T11:22:00.001-08:00

El passat dilluns va haver-hi un ple a l’Ajuntament de Cunit. Em va sorprendre només entrar, la presència de les càmeres de televisió, TV3 i TVE. Em vaig preguntar per què? Quina podria ser la raó que la televisió pública s’interessi per venir a Cunit, si segons el nostre govern municipal vivint al millor lloc del món. Després d’escriure uns quant articles al Diari Baix Penedès, em van dir que era un mentider, un mal educat i, el “colmo”, un feixista. Doncs ara resulta que els diaris nacionals, i les televisions també són unes mentideres, unes mal educades i per conseqüència, unes feixistes.

Vaig contemplar el ple no només amb els ulls i les orelles ben obertes, sinó que vaig intentar seguir el fil lògic, si existeix , del discurs del regidor Lorenzo. Resulta que ara s’han donat compte, a la fi, que s’han equivocat, que les coses no s’han fet bé, però que la llei no els permet d’anul·lar la procedura de la revisió cadastral fins d’aquí al 2012, quan podrien tornar a fer-ne una de nova, esperant que aquesta no torni a costa 1 milió d’euros.

Ara resulta, que la llei és important per l’equip de govern, abans , es veu que no ho era (il·legalment van donar un contracte a dit). Ara resulta que volen un compromís polític perquè el 2012 es faci una revisió del cadastre, per corregir deficiències, provocades per la seva mala gestió i la seva mala sensibilitat.

Els grups de l’oposició van proposar d’anar a Madrid, per demanar l’anul·lació del cadastre al ministeri i poder fer-ne una nova sense esperar al 2012. Però la resposta va ser No, No i No!

I jo em pregunto si de veritat tenim una alcaldessa que és senadora, que “treballa” a Madrid alguns dies a la setmana podria passar pel Ministeri i fer el tràmit, però per què no ho fa? Suposo que deu estar molt atrafegada amb la seva carrera política, i pensa més al seus interessos que als interessos de la gent del poble que, il·legítimament, dirigeix.

Dic il·legítimament, perquè si bé legalment és la nostra alcaldessa, legítimament no ho és, ho seria la persona que va guanyar les eleccions, i ella no ho va ser. La nova alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, va reconèixer, el que la nostra no ha fet, encara, que no va guanyar a les urnes sinó que ha estat una qüestió d’oportunisme.

Des de fa uns mesos, veig al senyor Lorenzo sense ulleres, no sé que li haurà passat, potser seria bo que tornés a posar-se-les, més que rés, perquè una cosa és la miopia visual i una altra, la miopia política!

Torquemada a Cunit

2009-11-13T09:44:00.000-08:00

Aquest article és una resposta a l’escrit que va publicar un senyor anomenat José Luis Rodriguez fa un parell de setmanes en aquest diari, dirigit a la meva persona.

M’agradaria fer una petita introducció per explicar les meves sensacions al respecte.

Torquemada és el Cognom de l’Inquisidor General que va dirigir el Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición,. Com tots sabem, la Inquisició va ser un tribunal que jutjava els cristians nou convertits, el tribunal intentava demostrar l’origen religiós dels ciutadans dubtosos de la seva cristiandat.A Espanya van morir molts innocents a mans d’aquest tribunal i sobretot a mans d’aquest tal Tomàs de Torquemada.

Personalment desprès de llegir l’escrit d’aquest senyor, em vaig sentir com davant d’un tribunal de la Inquisició, com si aquest senyor Rodriguez fos el mismisimo Torquemada. Fins i tot em va donar un altra oportunitat, gràcies!espero sobreviure!!!.

Segons aquest senyor hauria de demostrar la meva “cuniticitat”, per tenir dret a donar la meva opinió. No voldria entrar en aquest parany, jo crec que qualsevol persona que pagui impostos a Cunit, té tot el dret del món a criticar, democràticament, el seu equip de govern, doncs cobren dels impostos que tots paguem, i per tant els hi podem demanar explicacions, o no?.

Primer de tot, vostè s’autodeclara competent, el més indicat per parlar del tema de l’educació a Cunit, realment pensa vostè que és l’únic que pot parlar del tema? Estaríem arreglats! També li voldria comentar desprès de llegir el seu escrit, que dono gràcies a Déu, per no haver-lo tingut com a professor, una persona que escriu el que ha escrit vostè, deixa molt que desitjar. Per cert, vostè que és professor i primer secretari del partit que (mal)governa a Cunit, suposo que tindrà la dignitat d’explicar als seus alumnes que l’actual govern municipal els hi està hipotecant el seu futur, doncs el deute de l’Ajuntament que vostès estan generant, be algú l’haurà de pagar, no?o això és can Pixa?

Vosté, com el seu company de berenar Carreño, em critiquen dient-me que dic barbaritats i despropòsits, però aquest estan documentats, només s’haurien de molestar a comprovar les meves fonts, no la meva subjectivitat. Llavors, doncs, no són tant despropòsits, no? Com que vostès es queden sense arguments, m’ataquen en el pla personal, dient barbaritats que els hi costa creure fins a vostès mateixos, però clar, els secretaris del socialisme cunitenc serveixen per a això, no?

Dir que va ser gràcies al senyor Gràcia que es varen aconseguir les escoles a Cunit, això sí que és un despropòsit, les escoles les determina la Generalitat a partit del cens de població, i si s’hagués mirat la pàgina del IDESCAT, hauria vist que la població de Cunit durant els últims 12 anys de govern Socio-popular, s’ha duplicat i doncs, per LLEI, s’havien de fer les escoles.

Vostè va mal interpretar les meves paraules, potser voluntàriament, jo no vaig dir que tothom hauria de ser llicenciat universitari, vaig dir que almenys els nostres REGIDORS ho haurien de ser, per moralitat del professionalisme i per funcionalitat, si no passa el que passa.

La seva sensibilitat és molt perillosa, per vostè és normal que es pugin els impostos desmesuradament, per vostè és normal fer un cadastrazo il·legal, per vostè és normal que càrrecs de fràgil formació ens constin 50.000 euros l’any, si només fos un... per vostè és normal que la piscina ens costi el doble, perquè no paguen vostès la diferència?perquè el que ha passat és culpa de la vostra ineficiència i de la vostra incompetència, però, com sempre, paguem justos per pecadors..., al final la paguem TOTS, i també per vostè és normal que trigui un any més per fer-la del que es va establir, la seva normalitat em terroritza.

La qualitat de l’educació de Cunit, com pot vostè entendre no depèn de la seva opinió, sinó estaríem arreglats. Jo en qualsevol cas, em crec el que diu l’informe PISA, sap el què és? Consulti aquesta web, www.pisa.oecd.org, que per cert està més pròxim a les meves opinions que no a les seves, però clar com vostè diu la culpa és dels nouvinguts. Que sectari que arriba a ser vostè, els nouvinguts, no poden opinar i són els culpables dels problemes del poble, però això si, per pagar impostos i l’IBI, per això si que són iguals que els altres, no?

Gràcies per la invitació per cursar Educació per la ciutadania, però ja la vaig fer quan era a la Universitat de Bologna, a Itàlia, i ho vaig repetir a la Sorbonna, a Paris, quan vulgui li mostro les meves qualificacions i en parlem. Però podria allargar la invitació a la totalitat de regidors del govern municipal, que com ja vaig dir, no van sobrats.

Per acabar, em van sorprendre moltes coses del seu escrit. La primera el seu domini del Català escrit, la veritat “chapeau”! també em va sorprendre la seva falta de memòria, la meva família està documentada a Cunit des del segle XVII, precisament l’any passat vaig anar a veure l’antic senyor Mossèn, no el que vostès critiquen, i em va deixar escanejar els llibres baptismals i de matrimoni de les famílies del poble, quan vostè tingui temps li ensenyaré, amb molt de gust.

Per últim, li voldria deixar ben clara una cosa, quan vostè acaba la seva jornada laboral al CEIP Pompeu Fabra, quan vostè surt dels murs d’aquesta escola, vostè no és mestre de res ni de ningú. Potser té el problema de confondre el poble amb la seva escola, vostè no pot anar donant oportunitats, l’oportunitat me la prenc jo, som, fins que es demostri el contrari, en una democràcia, som LLIURES, senyor Rodríguez, LLIURES de la nostra voluntat. Com diuen a Itàlia vostè es pensa que és el possessor de “l’etica del comportamento”, que facin el que facin, vostès tenen la possessió de la moralitat, de la correcció, de la veritat i els altres estem tots equivocats, no?.

Puc ser més dur amb vostè perquè s'ho ha merescut, però crec que per la seva vellesa es mereix una altra oportunitat i a més no vull fer sang per l'amistat que tinc amb part de la vostra família.

Perdoni’m, per anticipat, si he pogut ferir la seva sensibilitat, però vostè no es pot permetre el luxe d’escriure les coses que va escriure de mi. Potser és culpa de la meva joventut, crec i desitjo que un altre Cunit és possible i per això poso a disposició el meu nou blog a tots els nostres lectors, www.cunit2011.blogspot.com , per intentar construir un altre Cunit.

Dubtes “Cunitensis”

2009-11-09T12:35:00.000-08:00

L’últim comunicat de l’Ajuntament de Cunit, en referència a les últimes notícies aparegudes als mitjans de comunicació sobre les possibles irregularitats en la gestió de l’Ajuntament, acabava convidant la ciutadania a aclarir els dubtes que tinguéssim al respecte.

Jo en tinc uns quants.

El primer, quan el comunicat senyala: L' adjudicació (el 30 de juliol de 2007) es va fer en base a informes jurídics, que van dictaminar encarregar les feines directament a aquesta empresa. (La Auxiliar de Recaudación S.L.), em pregunto, alguna persona física, responsable tècnic i polític, haurà signat aquest informe jurídic, no? Pensem, doncs que algú ha firmat aquest informe, que es pren la responsabilitat de entendre aquest informe com una cosa no només legal, sinó que també creu que és la millor cosa per la gent de Cunit.

El segon, quan el comunicat senyala: L'equip de govern va demanar nous informes jurídics (en aquest cas externs),els quals informaven del possible error en la forma d'adjudicació dels treballs previs i que s'hauria d'haver procedit a l'adjudicació a través d'un concurs públic. Aquesta afirmació, deixa clar que el primer informe era un prejudici pel poble de Cunit. No només per ser il·legal sinó també perquè tots sabem com ens ha repercutit la pujada del IBI. Hi ha algun responsable que hagi dimitit? Algú que malgasta un milió d’euros, de tots els cunitencs, no té cap remordiment de consciència?

El tercer, i l’últim, quan el comunicat senyala: Volem demanar que no s' atribueixin a l'actual equip de govern decisions preses en altres legislatures. Aquest camí porta més de dos anys de recorregut i en aquest temps el govern de Cunit ha estat format per persones, com l'alcaldessa Judith Alberich, que avui té responsabilitats que en el moment de l'adjudicació d'aquest contracte no en tenia. Això ja és de persones irresponsables. Dels nou regidors de l’actual equip, dos no hi eren durant mandats anteriors al 2007, i els altres 7 regidors, varen entrar com regidors a l’equip de govern des de 1999 i 2003, respectivament, precisant que l’actual alcaldessa, era regidora en el moment de votar a favor de l’informe defectuós. Voler inculpar-la de qualsevol responsabilitat que tenia com a regidora, i que té actualment com Alcaldessa, és un acte molt mesquí. Em poden argumentar per què no era responsable, com diuen en el comunicat?

Esperem que resoldran ben aviat aquest dubtes, mentrestant, voldria recordar un raonament que se’m va fer recentment: “No estem en un règim presidencialista, no es tria a persones sinó partits politics, Judith Alberich va ser escollida per unanimitat dins del PSC quan l’anterior alcaldessa va renunciar (de fet, l’alcaldessa sortint va apostar per l’Alcaldessa actual) i representa els valors del Partit dels Socialistes de Catalunya (els mateixos que representava l’anterior alcaldessa)” Carreño dixit.

El Penedès, novament, esquarterat

2009-11-08T09:37:00.000-08:00

El Penedès és un territori històric i cultural del Principat de Catalunya, com ho són l’Empordà, el Pallars, el Vallès, entre d’altres. Al llarg de la història, en aquest territori penedesenc, s’ha anat desenvolupant i vertebrant una identitat singular, genuïna, pròpia, és a dir, una consciència territorial, en fi, una comunitat territorial.

Des de la cartografia medieval fins a la més actual, el topònim Penedès, sorgeix com una denominació concreta d’un territori més o menys determinat. Les realitats territorials de caràcter natural i cultural, són uns ens dinàmics, en moviment, i les seva delimitació, és a dir, la configuració d’uns límits és una tasca molt àrdua. Les estructures de poder que es desenvolupen en els territoris, tenen una obligació primordial; delimitar la seva area de poder, al interior de la qual, distribueix la seva jurisdicció.

Els reis catalans, varen dividir els seu territori en Vegueries. El rei borbó Felip V, va dividir el Principat en Corregiments. La restauració post-napoleonica, va dividir Catalunya en províncies (1833) i després aquestes en Partits Judicials. Durant la Renaixença, es va desenvolupar a Catalunya una visió territorial del Principat dividit en Comarques. Les Comarques eren presentades com de les delimitacions territorials de les àrees territorials bàsiques i pròpies de Catalunya. Amb el primer Estatut del període republicà, es va dividir el territori de Catalunya en comarques, i aquestes comarques eren agrupades en regions, vegueries. Aquesta divisió territorial catalana va perdurar fins a la fi de la Guerra Civil, 1939. Durant la dictadura franquista, Catalunya va tornar a ser dividida territorialment i exclusivament en províncies. No va ser fins al 1987, que les comarques varen tornar a ser els elements territorials propis de Catalunya. En aquest començament de segle XXI, la Generalitat, en la seva voluntat d’eliminar les divisions provincials, intenta configurar i dividir el Principat en vegueries, agrupant les comarques existents en regions. Aquestes regions són a la Generalitat, el que les províncies són a l’Estat.

Després de recórrer aquesta gènesi de les vàries delimitacions territorials que ha sofert Catalunya, ens trobem de nou, amb un Penedès esquarterat, dividit, segregat, repartit entre els dos grans pols urbans de Catalunya que són Barcelona i el trident Tarragona-Reus-Valls.

La primera vegada que el Penedès va ser dividit va ser durant la configuració dels límits provincials (1833) de Barcelona i Tarragona. L’actual Baix Penedès i la part del Tarragonès que s’estén entre el Baix Penedès i el Gaià, aquest riu és la frontera meridional que les fonts històriques atorguen al Penedès, varen entrar a formar part de la província de Tarragona. Mentre que l’Alt Penedès i el Garraf varen ser atorgats a la nova província de Barcelona.

Aquesta divisió territorial, la província, que desfeia la unitat històrica del Principat, va ser molt criticada pel Catalanisme polític i cultural, que veia en perill l’uniat de la pròpia identitat catalana.

Aquest Catalanisme polític i cultural va defendre, amb furor, les anomenades comarques naturals de Catalunya, les que des del baix consolidaven la identitat territorial i doncs cultural de Catalunya. Amb la possibilitat que va brindar l’autonomisme republicà es va intentar, amb la Ponència de la divisió territorial de Catalunya (1931-1932), donar una realitat administrativa a les comarques naturals que definia el Catalanisme polític i cultural. El resultat va ser la divisió de Catalunya en comarques(38) i aquestes agrupades en regions(9). En aquesta Ponència, el Penedès va ser dividit en quatre comarques, El Baix Penedès, L’Alt Penedès, el Garraf i la part del Tarragonès entre el Gaià i el Baix Penedès. Si des d’aquest punt de vista el Penedès era dividit en 4 comarques diferents, aquestes eren agrupades en la mateixa regió, la tercera, creant-ne un continu administratiu i territorial, sense trencar la seva unitat funcional.

En l’actual divisió territorial que voldria desenvolupar la Generalitat, en regions-vegueries, el Penedès queda esquarterat, com va passar amb les províncies. El que tant es va criticar envers les províncies; que trencaven la unitat de Catalunya perquè dividien les comarques naturals de Catalunya, el Penedès sent una d’elles, ara es reprodueix amb les noves regions-vegueries. No sé que en pensarien els avis del Catalanisme polític i cultural, però de ben segur que estarien inquiets.

Les delimitacions territorials serveixen per definir els interessos polítics de les administracions politiques que les produeixen. El provincialisme, titllat de centralista, que va desenvolupar l’estat liberal durant el segle XVIII, responia a les necessitats de crear un Estat-nació seguint l’exemple de França i la seva divisió departamental. Aquest era un procés exogen a Catalunya, era un procés que es decidia a Madrid, capital de l’Estat-nació. Aquesta característica exògena és la que va produir les crítiques del Catalanisme polític i cultural, la divisió provincial va ser acusada de mancança a les sensibilitats territorials de Catalunya.

En canvi, l’actual divisió territorial que proposa la Generalitat de Catalunya, és un procés totalment endogen, és a dir, intern a la sensibilitat territorial de Catalunya, de fet es decideix a Barcelona, no a Madrid, d’aquí la seva natura contradictòria envers el territori del Penedès. L’actual govern de la Generalitat s’autodefineix catalanista, però traeix els seus principis més fonamentals, el respecte de les comarques naturals de Catalunya, perquè esquartera de nou el Penedès, repartint-lo entre les vegueries de Tarragona i de Barcelona, reproduint la “maleïda” delimitació provincial.

Aquest territori és situat a cavall de les realitats territorials de les ciutats de Tarragona i Barcelona. Un espai on les identitats territorials de Tarragona i Barcelona es fusionen, es dilueixen i es combinen amb els elements autòctons, creant una identitat pròpia, la penedesenca. Pierre Vilar en el seu llibre Catalunya dins l’Espanya moderna, definia el Penedès, com l’extrem meridional del gran eix comunicatiu de Catalunya, format pels territoris que s’estenen entre el Penedès i l’Empordà, passant pel Vallès, seguint l’actual recorregut de l’autopista AP-2/7. Aquest fet determina, en part, la natura i les funcions territorials del Penedès, atorgant-li un dinamisme que ha condicionat, condiciona i condicionarà el desenvolupament del territori penedesenc.

Com a consideració final m’agradaria introduir una reflexió de caràcter ideològic. El provincialisme i el comarcalisme són ideologies, visions territorials, maneres de comprendre la realitat, que responen a una sèrie de categories, principis i postulats. Les vegueries-regions que vol desenvolupar el govern de la Generalitat, responen, com totes les divisions territorials, a una certa nova ideologia, d’un Catalanisme polític i cultural diferent. Aquest nou Catalanisme polític podria definir-se com un Barcelonisme polític, que respon únicament a les necessitats de Barcelona i la seva àrea més pròxima, com si fos la única realitat territorial catalana amb dret a ser considerada com a tal. Entre la centralitat del Provincialisme i la unicitat del Barcelonisme polític existeix un paral·lelisme descaradament descarat.

Els monòlegs de Cunit

2009-10-26T11:00:00.000-07:00

El passat dia 2 de juliol la ciutadania de Cunit estava convocada a un acte político-social, amb l’alcaldessa i el primer tinent d’alcalde de Cunit, per parlar sobre l’evolució i la transformació del poble durant els últims 10 anys.

L’acte va consistir en dos monòlegs. El primer, realitzat pel senyor Primer Tinent d’Alcalde i el segon per part de la senyora Alcaldessa. La ciutadania no hi va poder participar ja que no s’havien previst torns de paraula. Algun assistent que va intentar respondre a algunes de les afirmacions dels oradors, però, va ser “gentilment” convidat a no trencar l’harmonia i el guió del discurs del senyor Primer Tinent d’Alcalde.

Del discurs del representant del PP al govern de l’Ajuntament de Cunit, caldria analitzar dos arguments destacats: el problema de l’aigua i el tema dels equipaments públics, com ara les escoles i el nou CAP.

Sobre la temàtica dels recursos hídrics de Cunit, es va dir que l’aigua va quedar garantida gràcies a la magnifica gestió del govern municipal en la construcció de nous dipòsits. Aquesta política no ha solucionat cap problema hídric, perquè a la població de Cunit, amb el minitransvasament de l’Ebre de finals del anys 80, ja se li va assegurar el consum normalitzat d’aigua, una obra pública garantida per l’Estat i la Generalitat. També es va parlar de la “coneguda” dessalinitzadora, que en un futur s’ubicarà al terme municipal de Cunit, però que la seva producció d’aigua potable serà destinada a l’àrea metropolitana de Barcelona, tan propera a la sensibilitat socialista. Una persona del públic va contradir al senyor Primer Tinent d’Alcalde, dient que ell no podia dutxar-se com Déu mana, perquè l’aigua no li sortia amb prou pressió. El senyor Primer Tinent d’Alcalde va contestar que allò no era veritat. Tanmateix, després, l’alcaldessa va donar la raó a l’espontani, deixant de banda el discurs del primer tinent d’alcalde. És possible que en 10 anys a l’Ajuntament no s’hagi fet res per a garantir a la població de Cunit una dutxa mínimament correcta? A Cunit, és ben possible.

Pel que fa a la temàtica dels equipaments públics, de les escoles i el CAP, obres que el primer tinent d’alcalde va fer seves, s’ha de recordar a la ciutadania de Cunit que estan finançades per la Generalitat i que l’Ajuntament hi té un paper secundari quant a l’aportació de pressupost. No és políticament correcte atorgar-se, doncs, unes obres quan la despesa i el mèrit són dels altres. Deixa molt que desitjar el senyor Primer Tinent d’Alcalde amb aquesta conducta prepotent de saberut i pioner.

La Senyora Alcaldessa va commoure la platea reunida a la sala del Casal de Cunit, per la seva sensibilitat política, a flor de pell, envers el poble i la ciutadania de Cunit. Ens va confirmar la seva condició de “pluriempleada”, molt meritosa pels temps que corren, ja que no tan sols és la nostra alcaldessa sinó que també és senadora a Madrid en representació de part dels ciutadans de la província de Tarragona. Ens va dir que des de Madrid treballa, i molt, per la millora de la qualitat de vida de la gent de Cunit; ens va parlar d’un nou passeig marítim, de nous passos per sota de la via del tren... Cal recordar que aquests passos són tots peatonals i que no poden transitar automòbils, obviament! Llur funcionalitat és, doncs, igual al seu mèrit limitat; a més, el pressupost per a la seva realització és sostingut principalment per ADIF. Resumint, que sense la seva presència telemàtica al Senat de Madrid, a Cunit no s’hi faria res de res. M’agradaria recordar que la condició de senador no és imprescindible perquè un alcalde o alcaldessa faci coses i projectes pel seu poble, només faltaria! A Cunit, abans de tenir senadora, se n’hi havien fet moltes de coses.

Parlar de medi ambient i situar Cunit com un poble capdavanter va ser un dels arguments que va defensar la nostra alcaldessa. S’hauria de deixar clar que la noció de medi ambient és molt àmplia i no es redueix a reciclar i disposar d’una deixalleria. Hi ha molts factors que en determinen la definició, per exemple, el consum de sòl: el POUM 2006 que s’ha realitzat al terme municipal de Cunit és un atac al medi ambient; ho és també la construcció de l’edifici del Parc central: l’“Skyline” de Cunit és un atac irreversible no tan sols al medi ambient de Cunit sinó també al paisatge visual i cultural de Cunit!

Les polítiques socials van ser uns dels temes més sensibles a la nostra alcaldessa. “Ajudarem els més necessitats” , va dir, però hauria d’haver dit « ajudareu », perquè els diners municipals són nostres, no seus. Com els ajudarem ? No ho va dir. Qui ha de ser considerat persona necessitada ? Tampoc no ho va dir, però ho hauria d’haver aclarit, perquè en política les definicions són molt importants. La millor política social que podria fer l’Ajuntament és, de primer, abaixar-se els sous ells mateixos, reduir moltes disponibilitats exclusives de molts regidors, el resultat de les quals és més que discutible. A més, a la vista dels sous MENSUALS, en euros, que nosaltres paguem i ells cobren, també podríem prescindir de tants càrrecs tècnico-polítics, que es divideixen en dues categories: els càrrecs amics 3000, i els càrrecs super amics 6000.

M’hauria agradat sentir parlar els protagonistes dels dos monòlegs sobre el deute i el dèficit de l’Ajuntament, que condicionarà les futures generacions de cunitencs i cunitenques. Tampoc es va parlar del ja famós “cadastrazo”, planificat abans de les últimes eleccions municipals(2007) i publicat posteriorment. Però ara ens diuen que no ens apujaran els impostos; qui s’ho vol creure ? Jo, no! Tampoc no van parlar del preu de l’aigua. Amb el que paguem hauríem de tenir dret a una dutxa com cal. I de respostes locals a la crisi que estem patint no se’n va sentir ni una. En aquest sentit, recordem que els Plans E són de l’Estat i no pas dels ajuntaments.

Parlar de l’evolució de Cunit en els darrers anys, donat el creixement global i conjuntural que s’ha produït, era una tasca fàcil; potser massa. La Senyora Alcaldessa, pel que li pertoca, hauria d’haver parlat de la seva gestió durant l’últim any i mig; hauria d’haver dit que durant la seva gestió municipal, a Cunit, molta gent s’ha quedat a l’atur, molts comerços han tancat. Val a dir que la seva gestió de la crisi, en el moment que la gent de Cunit necessitava respostes i seguretat, ha estat nefasta.

L’única cosa que m’inspira, quan penso en l’actual equip de govern, és el títol d’una molt bona pel·lícula: “Dias contados”.

El paisatge penedesenc

2009-10-26T05:19:00.000-07:00

El paisatge del Penedès es el resultat d’un procés evolutiu. Dintre d’aquest procés hi han actuat diverses forces que han causat alguna acció sobre el paisatge que han alterat les seves primitives característiques. Formen part d’aquestes forces erosives les forces climàtiques, les forces morfològiques, les forces hidrogràfiques i les forces relatives al mantell vegetal. El resultat de la combinació d’aquestes forces sobre una superfície determinada es el que coneixem com a paisatge. Dintre de les forces morfològiques es on comptabilitzem l’acció del home en la modulació del paisatge. Aquesta acció de l’home, que amb el pas del temps s’accentua, degut a la seva major capacitat tecnològica del control de la natura, es la que a l’actualitat provoca la major alteració del paisatge.
La primera característica important del paisatge es la que ens permet conèixer l’evolució de la historia de les gents que han habitat anteriorment en la nostre mateixa terra, ja que amb el pas del temps han caracteritzat el paisatge amb les seves tècniques i cultures materials. Un exemple serien totes les restes arqueològiques que han estat descobertes en la nostra comarca; Ciutadella Ibèrica de Calafell, el Vilarenc, també formarien part d’aquesta cultura material el Castell de Calafell, Les Masies i totes aquells objectes del paisatge que son importants per entendre‘l.
La segona característica principal del paisatge es conseqüència de la primera. La cultura material que ens ofereix el paisatge es l’element principal en la construcció de la nostre identitat com habitants d’una terra determinada. Un exemple es la vinya al Penedès, no es pot negar que la vinya no sigui una de les principals característiques identitaries de qualsevol habitant identificat amb el Penedès, la vinya forma part de la majoria del nostre paisatge, fins i tot la caixa d’estalvis de la nostra comarca te com a símbol el raïm. Podem afirmar doncs, que l’economia de la vinya ha determinat per un llarg temps la vida dels habitants de la nostra terra, fins haver-la fet convertit com a un dels pilars identitaris.
En l’actualitat els paisatges de les societats occidentals, com la nostra, estan evolucionant d’una manera mes ràpida respecte als períodes precedents, aquest augment de la velocitat es degut primer a la proximitat a un centre urbà, en el nostre cas seria Barcelona o Tarragona, i segon a la capacitat tecnològica d’aquest centre urbà de modificar el territori, el paisatge.
Com denuncia el geògraf italià Franco Farinelli: “Un ésser humà que avui dia arribes a un lloc per observar el paisatge, no trobaria cap indici, cap traça material per mesurar la interdependencia entre les coses que veu. Aquesta impossibilitat de mesurar es produït per la miniaturització, la desmaterialització i per la informatització, és a dir de l’aplicació al mateix temps de la telemàtica, de la cibernètica i de l’electrònica en la producció i en les xarxes de comunicació. Com a resultat tenim un mon on per primera vegada el que veiem pels ulls no ens permet conèixer el funcionament dels mecanismes que mouen el mon”, només una part. Aquesta critica pot ser aplicada en la descripció de l’evolució del paisatge penedesenc, principalment la zona litoral i les zones pròximes a les ciutats de Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú i El Vendrell. Aquestes zones han patit una evolució del seu paisatge bastant ràpida, si prenem com exemple l’augment de població d’aquestes ciutats i pobles com Cunit, Calafell i Cubelles que en els últims vint anys ha comportat un augment de la zona edificada (vivendes, centres comercials, polígons industrials, segones residències, serveis) per als nous arribats, doncs un alteració del paisatge. Es per això que el penedesenc que a vagi per les zones afectades per aquesta velocitat desorbitant en l’evolucio del paisatge, no entendrà quin es la interdependencia entre els mecanismes que el fan funcionar, mentre que fa vint anys ho hagués entès, perquè en aquell temps encara es podia observar aquesta interdependencia de mecanismes. Podem dir que la coneixença del territori era anteriorment major que en l’actualitat.
Aquest proces evolutiu amb un grau de rapidesa major no es només un problema del paisatge del Penedès es també un problema general en les societats occidentals. Un altre geògraf italià, Pellegrini Corna, descriu aquesta situació com un procés causat per “L’accentuada especialització internacional del treball, els processos accelerats d’urbanització, la intensitat i la rapidesa de les comunicacions i dels transports, que caracteritzen aquest període evolutiu, la seva realització provoca sobre la realitat preexistent noves funcions, nous modus vivendi i nous objectes materials en els que ells s’identifiquen”, totes aquestes novetats son les que s’està trobant l’habitant del Penedès contemporani, sobretot en les zones que hem senyalat anteriorment. El geògraf denuncia també un perill sobre l’actual situació de modificació del paisatge penedesenc; “Tot intervenció sobre el territori no només afecta al present actual, sinó també en un futur, determina la qualitat de vida de les noves generacions”, aquest perill pot ser ben aplicat en les realitats que hem anunciat que pateixen el major grau d’evolució. En les societats occidentals on el graus de comunicació i transport han patit un augment considerable, com es el cas del Penedès, es corre el risc que els agents que modifiquin el paisatge, com es el cas dels processos d’urbanització, no siguin del territori o en el cas que ho siguin tinguin poca sensibilitat envers la cultura material i que en conseqüència no tinguin el mateix grau de sensibilitat envers la conservació del paisatge, com ho pot tenir un autòcton que el valora mes perquè ho fa part de la seva identitat.
En el diccionari de la Plataforma per un Vegueria pròpia, les paraules identitat, sostenibilitat, cultura, natura, formen part del lèxic a tenir en compte per al futur del Penedès. El Penedès es pot considerar una realitat històrica i geogràfica gràcies a unes peculiaritats que li son pròpies, aquestes peculiaritats creen una identitat pròpia que la diferencia de les altres, i aquesta identitat es manifesta en un paisatge concret. Si aquest paisatge, com ocorre en l’actualitat, es modificat perquè el Penedès, a causa d’aquest augment de les comunicacions i dels transports, esta esdevenint una evolució de la realitat a la que era en anterioritat, la identitat com a conseqüència canvia o trobem un altre identitat que no es originaria del Penedès, però que en l’actualitat li es pròpia i es combina amb l’originaria. Si la identitat pateix una mutació, les peculiaritats que la formaven no son les mateixes, perquè elles també es muten i doncs, en conseqüència final, el Penedès deixaria de ser una realitat històrica i geogràfica, l’homogeneïtat del postmodernisme invairia el Penedès i el faria esdevinir una terra qualsevol, sense una identitat originaria, doncs tots els referents amb el passat i amb el orígens han desaparegut. Això es el que volem evitar els membres de la Plataforma i es per això que demanem la vostra col·laboració popular i solidaria envers la nostra terra. Amb una Vegueria pròpia es tindrien els mitjans per convertir l’evolució del paisatge penedesenc en una evolució sostenible, natural i pel futur.

Gràcies senyor Carreño

2009-10-26T05:17:00.001-07:00

Gràcies Senyor Carreño, secretari de (IN)comunicació del PSC de Cunit. Gràcies per comentar públicament el meu últim article. Gràcies per haver-me presentat a l’opinió pública. Gràcies per haver-me donant la raó del meu discurs.

Per començar dir que jo mai he dit que vostès fossin tontos, torni a llegir els meus escrits, si s’ha sentit al·ludit, em sap greu, molt greu. Jo faig una diferència entre les persones i els càrrecs que representen. Com a persones els hi desitjo el millor, com a càrrecs els demano de ser competents, i sobretot, com a càrrecs públics que són, cobren tots de l’Ajuntament, poden ser criticats per qualsevol ciutadà que pagui els impostos a Cunit, això ho ha de tenir molt clar, sinó em sembla que s’equivoca del tot.

No escric aquest article per comentar les seves, pobres i superficials, conclusions. No escric aquest article per dir que el vostè diu és mentida. Primer de tot perquè vostè no em coneix, la seva crítica a la meva persona no deixa de ser falsa, imaginativa, rancorosa, impotent i sobretot prepotent. Molta gent m’ha comentat si el Jaume Casañas que vostè criticava en el seu escrit era jo, perquè no arribaven a creure el seu cúmul de mentides.

Li escric aquest article per presentar-me i per mostrar la seva incompetència, la seva rancúnia, la seva por, la seva impotència i sobretot la seva ignorància, per no parlar de la manca d’educació.

Sóc un geògraf polític, llicenciat en Història per l’ Universitat de Barcelona, llicenciat en Ciències Geogràfiques per l’ Universitat de Bologna (Itàlia), amb una especialització en Geografia i processos territorials per l’ Universitat de Bologna, (Itàlia). Durant aquests anys universitaris formant-me acadèmicament i humanament, he realitzat diversos Stages a les Universitat de Cork, (Irlanda), a l’ Universitat de Koper, (Eslovènia), a l’ Universitat de Belgrad, (Sèrbia). Actualment estic realitzant un doctorat a l’ Universitat de Paris-Sorbonne, (França) conjuntament amb l’ Universitat de Barcelona. Informar-li també que domino el català i el castellà com vostè espero, i també francès, anglès i l’italià, com vostè espero.

La Geografia política estudia les implicacions i sinergies entre les lògiques de poder i gestió del territori. El meu doctorat tracta l’ incorporació del Baix Penedès a l’àrea metropolitana de Barcelona. Li dic tot això per mostrar-li, modestament, molt modestament, que les meves capacitats i competències per analitzar el funcionament de l’Ajuntament de Cunit, probablement, i dic probablement, siguin més rigoroses que la seva. Quan vulgui el convido a que vostè mostri públicament, ja que es un treballador de l’Ajuntament, paguem nosaltres la seva quantiosa nomina, les seves competències pel realitzar el treball que fa i sobretot per escriure el que vostè escriu.

Vostè vol negar quin és el seu principi però sense donar-se compte el confirma i el fa seu, “el fin justifica los medios”, vostès no pacten amb ERC, perquè senzillament demanava una Auditoria laboral, mostra de la seva serenitat democràtica, que vostès no tenen. Van preferir, mantenir l’alcaldia, el poder sobre el territori, a canvi de renunciar a les seves suposades idees d’esquerres i progressistes, pactant amb el PP, que representa el que representa. No ho dic jo, el que representa el PP, ho diuen vostès i els seus representants al Senat, on hi ha també la nostra Alcaldessa, per no dir de la seva relació amb el PP al Congrés.

Una gent que renuncia a les seves idees per tal de mantenir-se al poder, quina ètica poden tenir?, la resposta la deixo als nostres lectors, no vull “manipular” a ningú.

Voler negar el gran rebuig social que hi ha a Cunit amb el tema de la revisió cadastral és estar allunyat, aïllat, de la realitat que ens envolta, deu ser que vostès són endogàmics, perquè no sé en quin Cunit viuen. La gent perd el treball, perd les cases, tanquen els comerços al poble, els bars fan la meitat de caixa que fa uns anys, i vostès que fan als plens municipals? A riure i a parlar-se a l’orella, quina actitud de menyspreu a la gent que pateix la crisi. Clar per vostès és molt fàcil, amb els sous que cobren ja poden estar tranquils, però l’horitzó del 2011, cada cop és més pròxim, el futur esdevé esperança per la gent de Cunit i això permet veure la llum al final del túnel, la possibilitat que hi hagi un canvi al govern municipal de Cunit, una nova ètica, llunyana a la seva, molt lluny, on la competència de les persones que han de gestionar el bé comú que és l’Ajuntament sigui contrastada, estigui documentada, en fi, que estiguin justificats els sous que cobren. Que no ens donin gat per llebre, no sé si m’entén?

Per últim, i ja acabo que si no avorrirem als lectors amb la seva incompetència i desinformació, dir-me que vull privatitzar els serveis públics perquè sóc un liberal i no sé que més em deia. Vostè no sé que va estudiar a l’ Universitat, però fluix, molt fluix, un Sufi? A molts països del nord d’Europa, governants per partits de dretes, aquestes dretes que vostè presenta tant dolentes pels serveis públics, distribueixen uns serveis públics molt millors que els que tenim a Espanya, per no dir de Cunit, em ve el riure senyor Carreño.

Un Ajuntament no ha de tenir dèficits i deutes obligatòriament, això és mostra de la incompetència que vinc denunciant. Jo no li demano que tinguin un benefici, com li demanaria a una empresa, però tampoc poden tenir les pèrdues que tenen. Però jo se que hi ha una diferencia entra la meva visió de la política i la seva. Per mi fer política es treballar en política, per vostè fer política vol dir “viure“de la política, substancialment és aquesta la diferencia apreciada en el seu discurs.

Elitista i classista? Si no em coneix com pot dir de mi aquestes coses...a Itàlia de vostè en dirien que es un pregiudicato.

Un consell, des de la meva modèstia, li voldria donar. Llegeixi una mica més, però sobretot entengui el que llegeix, que és el que compte, llegir per llegir es com parlar per parlar, el que vostè ha demostrat que sap fer. Doni records a la seva veïna i gràcies un cop més.

Mal-entesos de Cunit

2009-10-25T16:03:00.000-07:00

En aquest article m’agradaria presentar una sèrie de dubtes i malentesos sobre el govern municipal de Cunit. Desitjaria que si m’equivoco, algun al·ludit o al·ludida m’ajudes a sortir de la confusió, li agrairia.

El primer gran dubte que m’envaeix és saber quin és l’origen i l’objectiu del pacte de govern entre el PSC i el PP. Aquest pacte és definit com un pacte “anti-natura”; un partit el PSC, que s’autoproclama progressista i d’esquerres, amb una ideologia definida, un partit “que sap on va”, l’altre partit, el PP, que representa, més que mai, els valors d’una dreta rància i caduca. Si ho comparem, salvant les distàncies, amb el pacte Basc entre PSE-PP, em pregunto si Cunit ha estat un laboratori polític d’aquesta unió anti-natural.

Es ben sabut que a Euskadi, els dos partits tenen un objectiu comú, formen un front anomenat constitucionalista, i és aquesta característica la que fomenta aquesta unió. A Cunit, no ho sé si tenen un objectiu comú, veient el fracàs municipal en la gestió dels temps de crisi que estem vivint i sobretot degut al immobilisme institucional, on no només manquen les idees sinó que es troba a faltar un mínim de imaginació...si llegissin algun diari, algun llibre, alguna cosa...El que està clar és que tenen un interès comú; pujar impostos a “diestro i siniestro”, col·locar a la seva camarilla a treballar a l’ajuntament amb uns sous que paguem tots nosaltres i per últim mantenir-se al poder costi el que costi, que és molt, a les arques municipals.

Entre nosaltres, vostès deixarien que els actuals membres del govern municipal fossin els gestors de les seves empreses o dels seus patrimonis???el que està demostrat, és que aquesta gent ha provocat un dèficit històric a l’economia municipal i no s’han pres una mínima responsabilitat. Aconsello a tothom que llegeixi aquest article a donar una ullada a la pàgina web de l’ajuntament, www.cunit.org , concretament prego gentilment que la gent perdi uns minuts, pocs, en llegir els curriculums vitae dels membres del govern municipal, podran veure la solvència incontestada i les seves capacitats i competències com a gestors. A mi se’m posen els pels de punta en veure en mans de qui està l’ajuntament i la capacitat de maniobra dels seus membres, el deute municipal i la manera de funcionar del ajuntament confirmen els meus temors.

Seria un acte democràtic que els ciutadans de Cunit, a les pròximes eleccions donessin un cop d’ull als curriculums de la gent que es presenta a les eleccions, més que rés per no trobar-se amb sorpreses com el cadastrazo i els dèficits de gestió i de capital humà que hi ha a l’actual ajuntament. Ens curaríem en salut. I no tindríem la necessitat de contractar a tots els càrrecs i assessors a 3000 i 6000 euros al més, els resultats on són? A la deixalleria?. Puc entendre que els regidors que no tenen estudis superiors, uns quants per cert, hagin de suplir aquesta mancança amb càrrecs i assessors, però que siguin contrastats, no pur i simple amiguisme.

Per acabar m’agradaria proposar un darrer dubte que afecta a la nostra alcaldessa-senadora, concretament sobre quin tipus de legitimitat té per considerar-se una alcaldessa “tout court”, en suma com ha aconseguit aquest càrrec.

Tots els ciutadans de Cunit recordarem que en les darreres eleccions municipals, on el PSC va guanyar just, per no dir justíssimament, la candidata del partit no era l’actual alcaldessa, va ser una altra política que no va poder continuar al seu càrrec. Que va passar? Com ho va aconseguir? Desprès de la renuncia de la candidata oficial, la cúpula del PSC de Cunit es va reunir per tal de substituir la baixa de la ex-alcaldessa que havia estat reelegida a les urnes, i en el seu lloc varen elegir l’actual alcaldessa, recalco que va ser la cúpula del partit i no els ciutadans de Cunit, aquest aclariment és molt important per entendre el meu raonament. Vulgarment aquest tipus d’elecció es coneix com elecció “ a dedo”, per entendre’ns com feien els règims socialistes de l’Europa de l’Est durant la guerra freda, o com fan a molts pobles de Sicília a l’actualitat. El poble de Cunit va votar la llista del PSC en van treure set regidors i un d’aquest era l’alcaldessa però no era posicionada en les primeres places, ben el contrari.

Per acabar de quadrar el cercle, li demanaria a la nostra alcaldessa que es deixes de preocupar per la nostra felicitat, en més d’una ocasió he tingut la possibilitat de llegir les paraules de l’alcaldessa que diu que vol que siguem feliços els ciutadans de Cunit. Que es preocupés de facilitar la vida als ciutadans que pateixen la crisi, però sobretot del dèficit de l’ajuntament i de la mala gestió municipal, de la qual tindrà alguna responsabilitat. Sempre m’envaeix el dubte si la nostra alcaldessa és feliç, com voldria que fossin els ciutadans de Cunit...modestament penso que amb el que cobra com alcaldessa ho hauria de ser, però ja sabem que a la vida els diners no ho son tot, no? .

Quan la incompetència esdevé un mèrit.

2009-10-25T16:01:00.000-07:00

Avui fa un parell de setmanes, el nostre regidor d’educació va realitzar un escrit on intentava individuar les grans línies de la política d’educació del nostre Ajuntament. En resum intentava justificar una sèrie de mèrits, d’una manera molt barroera.

Primer de tot vull deixar clar que és tracta d’un nostre regidor, perquè nosaltres, els ciutadans, li estem pagant un bon sou, ja fa dotze anys, i per tant tenim tot el dret del món per demanar explicacions però sobretot responsabilitats pel càrrec que ocupa i pel sou que cobra, i per les coses que diu que ha fet o fa.

També hem de tenir clar que les escoles i les llars d’infants són estructures que paga la Generalitat i que des del punt de vista del pressupost l’Ajuntament no té gaire a veure. Posar-se medalles de coses que no depenen d’un mateix, és molt populista, i molt poc progressista...

El nostre regidor va dir que la educació dels ciutadans de Cunit, és una de les prioritats d’aquest equip de govern sinó la més important, afirmant que hi destinen una partida pressupostaria de 1,7 milions de Euros. Pel que fa al tema sous de regidors i alts càrrecs i personal de l’ajuntament, sembla un govern de la nació, es dedica una partida pressupostaria de quasi 10 milions d’euros, em poden dir vostès quina és la prioritat de l’equip de govern, l’educació de la gent o les seves butxaques??deixo la resposta al lector. La demagògia està a l’ordre del dia en aquest equip de govern, la ciutadania de Cunit no és ignorant i ja sap que la demagògia és un art i que els actors que l’interpreten han de ser bons si no com diu la dita, “se coge antes a un mentiroso que a un cojo”.

No voldria que el nostre regidor es sentis com l’únic responsable de la qualitat educativa dels nostres ciutadans. Com antic professor sabrà que tot no depèn del docent, ja que l’entorn social per on es mou l’estudiant també en condiciona el seu nivell d’instrucció. Però alguna responsabilitat haurà de tenir, no?si no perquè li paguem el que paguem, vaya chollo no?

La població de Cunit és famosa, tristament, per alguns records que podem ser comprovats a la web de l’Idescat, l’ institut d’estadística de Catalunya. Els nostres lectors podran veure com en les categories referents a aspectes educatius Cunit està a la cua de Catalunya. Fracàs escolar, nivells d’instrucció, coneixements del català, atur juvenil...(i tot un llarg etcètera). Però que es fa des de l’Ajuntament, rien de rien...Això si...”ande yo caliente riase la gente”. Parlar de deu anys d’èxits en l’educació de Cunit, és com dir que l’aigua del mar es pot veure, una fal·làcia, que només s’ho creuen ells, i pot ser ni ells.

Seria interessant, per predicar amb l’exemple, que és el millor remei per la salut de la nostra democràcia, que els nostres regidors es posessin a disposició de superar un test de cultura general, nivell ESO, no demano gaire,un mínim, per veure a les mans de qui em deixat la gestió municipal, seria de veritat interessant, constructiu i saludable.

Hem de pensar que la gestió de l’ajuntament és com la gestió d’una empresa, però sense responsabilitats, pel que es veu... M’agradaria mostrar una comparació que pot permetre d’entendre el meu raonament. Suposo que tothom coneixerà l’empresa d’automòbils SEAT. Doncs bé, dins d’aquesta empresa hi ha una varia tipologia de treballadors, els que estan a la cadena de muntatge, els que estan al departament de vendes, al departament de marketing o al departament de direcció. Cadascú està localitzat als diferents departaments depenen dels mèrits i les capacitats de cadascú. El que està a la cadena de muntatge no podria desenvolupar les tasques del departament de marketing o de direcció, justament per una qüestió de competències i capacitats sinó l’empresa al cap de poc temps hauria de tancar, i els accionistes de l’empresa li demanarien comptes al responsable de la fallida.

Al nostre Ajuntament, la nostra empresa, està en mans de gent incompetent, ho dedueixo del seu curriculum vitae, que per això es diu vitae, perquè explica que és el que has fet durant la teva vida, també ho dedueixo pel dèficit que hi ha a l’ajuntament, més de 10 milions de Euros, això vol dir que les coses no s’han fet bé, algun responsable? De moment no, “pero tiempo al tiempo”. Si el nostre equip de govern fos el Consell directiu de la Seat, ja fa temps que no estarien al seu lloc i haurien d’haver respòs per les seves irresponsabilitats davant dels accionistes, nosaltres els electors.

Desgraciadament en democràcia només podem demanar els comptes als regidors cada quatre anys, ara ja queda menys per 2011, quant podrem demanar els comptes, vermells, a l’equip actual del govern municipal, i espero que els accionistes d’aquest ajuntament que som nosaltres, posem a cadascú al seu lloc.

Això si senyor regidor de Educació, espero que quan estiguin en la pròxima oposició, quan tinguin més temps a disposició personal, s’apliqui el seu lema: Educació, educació, educació...que no en van sobrats, no ho dic jo, ho diuen els vostres curriculum vitae.

La Masia Vila-seca de Cunit

2009-10-25T15:58:00.000-07:00

Si existeix un edifici que caracteritza el territori de Catalunya i més concretament el territori del Baix Penedès, aquest és la Masia. Les Masies formen part i produeixen d’identitat històrica dels nostres territoris, són importants per entendre l’evolució i el funcionament històric del nostre territori, ens mostren com la gent que vivia en aquestes terres en el passat es relacionava humana i geogràficament amb el territori que els envoltava. En definitiva formen part de la cultura i identitat pròpia del Penedès i més concretament de Cunit, pel cas en qüestió.

Moltes d’aquestes Masies, sobretot al Penedès, podríem trobar els seus orígens en una època medieval, romana i fins i tot ibèrica. Les concepcions i les maneres d’entendre i d’interactuar amb el territori d’altres èpoques històriques, ens mostren una concepció en “xarxa”, localitzant les Masies en dispersió, allunyades les unes a les altres, però sempre en connexió entre elles.

A Cunit es poden localitzar nombroses d’aquestes Masies, que ens permeten d’entendre la historia i la cultura pròpia del poble. Moltes d’aquestes Masies han quedat englobades en les urbanitzacions que es varen desenvolupar de manera anàrquica i sense cap pla directori ni de control a partir dels anys setanta, produint el que es coneix com un nou procés de territorialització, on la masia perdia la seva funcionalitat originaria. Podríem citar les masies de cal Cego, cal Rectoret, Cal Nicolau, cal Chondes, i sobretot la que ens preocupa, la Masia de Vilaseca de Cunit.

La Masia Vilaseca, està localitzada a l’ urbanització de Costa Cunit-Cubelles, pertanyent al terme municipal de Cunit. La toponomàstica de la masia, ens podria fer remuntar al període dels romans, doncs la terminologia “vila”, es remunta a les “viles” romanes els prototips de les actuals masies, i que els romans van desenvolupar per explotar econòmicament les terres que treballaven. Queda clar que aquesta Masia podria ser sinó ho és, l’edifici mes antic del poble de Cunit, d’aquí la seva importància, no només cultural sinó també històrica i geogràfica.

Però Per què escric aquest article referent a la Masia Vilaseca de Cunit?

Doncs perquè el nostre ajuntament, encapçalat per la nostra, ja famosa, alcaldessa-senadora, s’està comportant, com sempre fa amb els temes referents a l’identitat de la cultura cunitenca, d’una manera ambigua. Ambigua per que? Segurament perquè els dirigents del nostre ajuntament, se’ls hi escapa la dimensió històrica del poble, ja sigui per falta de coneixement i de reflexió històrica, ja sigui perquè no són gent originaria de Cunit i la sensibilitat vers els patrimoni històric del poble és mínim per no dir nul.

Ja ens va recordar, la senyora Alcaldessa-senadora, en el seu monòleg del dia 2 de juliol, del perquè la seva família i ella, com tanta altra gent de Barcelona i rodalies va venir a viure a Cunit, simple i exclusivament per les seves platges. Resumint , que la nostra Alcaldessa-senadora, continua demostrant que per ella Cunit no deixa de ser simple lloc, sense historia, però amb platges, no té cap consideració històrica ni geogràfica del territori al respecte.

Tampoc es cap sorpresa, quan pel poble, el seu aliat polític des de fa molts anys, el senyor primer tinent d’alcalde, va comentant que fins que ell no va arribar per aquestes terres, aquí no hi havia rés, ignorant més de 2000 anys d’història a Cunit, hi ha documentat diferents assentaments ibers a Cunit, presentant-se com una especia de “Mesies”, que no Masies, Déu n’hi do amb l’equip de Govern.

Els propietaris actuals de la Masia Vilaseca, recordem que està considerat com a be d’interès local pel darrer POUM aprovat per l’actual equip de govern, van pensar a fer unes obres per tal d’ampliar la capacitat edificable del recinte. Aquestes obres d’ampliació han afectat de manera considerable l’originalitat i la façana de l’edifici en qüestió, posant en perill l’estructura originaria de la Masia.

El BOP, Bolletí oficial de la província de Tarragona, informava a l’ajuntament de Cunit sobre l’enderroc de les construccions i ampliacions realitzades en aquesta Masia de manera abusiva, però com caracteritza aquest govern municipal, no s’ha fet res de res. Algunes veus diuen que estan intentant guanyar temps per poder legalitzar unes obres que no són legals, d’aquí la manca de sensibilitat històrica no només de l’alcaldessa-senadora, que fins a un punt es comprensible, sinó també de tota la colla de tècnics i assessors, que no ser que fan a l’ajuntament.

M’agradaria saber, com a Geògraf polític que sóc, on ha après la nostra alcaldessa-senadora, els conceptes de cohesió i de territori, i perquè no el concepte de cohesió territorial, sóc curiós, perquè em demostra que no en te ni la mes mínima idea, no només pel que diu sinó sobretot pel que fa.

Esperem que la senyora alcaldessa-senadora, respectant el Cunit que ella tant estima i enyora quan està per Madrid, restitueixi el caràcter original de la Masia de Vilaseca de Cunit abans de que sigui massa tard, sinó el que farà serà confirmar la dita que sempre em deia la meva avia: “de fora vingueren i de casa ens tragueren”.